ZEBRA DE COLORS

Una onada de tolerància recorre les nostres ciutats. Podem dir sense faltar a la veritat que la bandera amb l’arc de Sant Martí o de l’orgull gai és una icona de llibertat. Hem viscut una setmana de celebracions on aquest símbol de diversitat sexual ha estat omnipresent. Les banderes de colors han lluït als balcons dels ajuntaments propers, com a Xàtiva o València, o més llunyans, com ara Madrid, on Manuela Carmena ha reivindicat aquesta ‘tradició’ de tan sols dos anys. Altres instàncies públiques, més bel·ligerants en altres temps, també s’han contagiat d’aquest corrent gay-friendly, com ara la seu de la Comunitat de Madrid, presidida per Cristina Cifuentes. Veure i viure els carrers, les xarxes socials i els comerços guarnits amb senyeres de colors m’ompli el cor d’esperança i de gratitud envers tots aquells que van lluitar pel reconeixement d’uns drets que ara gaudim, sovint amb despreocupació.

La novetat d’engany han estat els pas zebra tenyits de colors, que han omplert d’alegria (amb el significat original de la paraula anglesa gay) la seguretat viària. Deixant de banda el debat que qüestiona aquestes iniciatives perquè altera un senyal de circulació, sí vull remarcar la polèmica sorgida a Gandia sobre la conveniència de comprometre diners públics en un acte simbòlic sense cap benefici pràctic sobre els ciutadans. Les crítiques amaguen una homofòbia i una estretor de mires mal argumentades, ja que la despesa suma l’estratosfèrica quantitat de cent vuitanta euros. Però la data fonamental que s’hauria de mesurar en la balança és el valor educatiu que aquests tipus d’actes tenen per als més joves, per a tots. No val a dir que tenim una legislació avençada en matèria de protecció de drets civils, que a l’Estat espanyol se celebren matrimonis homosexuals des de 2005 o que es tracta d’una moda... Com a societat, tenim l’obligació de fer créixer els nostres fills en la tolerància i el respecte a tots aquells que són diferents, siga per la seua tendència sexual o per qualsevol altre motiu. Faig aquesta afirmació perquè encara avui la majoria d’adolescents LGTB han de patir insults d’algun company per la seua identitat sexual en algun moment de la seua vida escolar. Cada euro que invertim en obrir les nostres ments i en fer més feliços els nostres joves és un euro ben emprat.

Reivindique el dret d’Amir, Martí, Guillem i Cèlia, alumnes meus, a expressar-se amb llibertat, sense por de ser maltractats ni físicament ni psicològica. Ells han estat valents i han fet un pas endavant; altres encara esperen el seu moment decisiu. No, no n’és cap moda.

Article publicat al diari Levante

8 de juliol de 2016