TEORIA KING KONG

“El feminisme és…  una revolució que ha començat. Una visió del món, una opció”. Així acaba l’assaig Teoria King Kong de Virginie Despentes que ha passat pel Teatro de la Abadía de Madrid després de dos anys de representacions en català, la llengua original d’aquesta adaptació feta per Maria Àngels Cabré, a partir de la traducció del francès de Paul. B Preciado, i que ha sigut dirigida per Isis Martín de la companyia La Virgueria.

 

Teoria King Kong, “una patada punk para echar abajo los cimientos del patriarcado”, va ser publicat fa dos dècades i traduït al castellà i al català al 2018. És aquest un text emblemàtic de la quarta onada feminista que té la facultat de qüestionar els fonaments de la nostra societat i de les nostres ments.

 

Una solitària Mari Pau Pigem aborda l’escenari una vegada que tots els espectadors hem ocupat els nostres seients. Mentrestant, ha esperat pacientment que entrarem, asseguda en una butaca de l’extrem de la primera fila. Ens observa investint-se de la mirada de Virginie Despentes, a quien encarnarà en pocs minuts, coneixedora del terratrèmol que està a punt de provocar i experimentar en el seu propi cos, a colp de martell, per fer emergir els substrat que impregna i nodreix la nostra manera de veure el món.

 

Comença potent i directa: “Escric des de la lletjor i per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les malfollades, les infollables, les histèriques, les tarades, totes les excloses del mercat de la bona noia”. I es defineix com “més King Kong que Kate Moss”. De fet, afirma que la seua virilitat l’ha salvada i l’ha ajudat a desenvolupar-se en aquesta societat patriarcal. Teoria King Kong qüestiona els fonaments del patriarcat i ens col·loca davant d’un mirall perquè veiem reflectides les nostres creences i pensament sobre la violència cap a les dones, el masclisme, el porno, la lluita de classes o la prostitució, perquè no sortim indemnes del text amb el qual ens assalta i experimentem les nostres pròpies contradiccions. El poder sísmic d’aquest assaig salvatges i irreverent radica en el fet que Despentes ens parla des de la seua pròpia experiència i no busca donar-nos una lliçó, malgrat les seues afirmacions radicals, sinó qüestionar les nostres arrels més profundes.

 

Despentes ens relata que fou violada en grup quan tenia disset anys. I ens explica com va processar l’experiència des d’aquell moment: la societat degrada i silencia les dones que són víctimes d’agressions sexuals. Recorde un titular periodístic de fa unes setmanes: la totalitat de les dones que van denunciar una violació es penedeixen d’haver-ho fet. Per què? Per la tortura i el dubte a les quals les sotmet el sistema constantment. Les/ens revictimitza. “Després de la violació, la única actitud tolerada és la violència contra una mateixa.” I així exposa, amb un llenguatge gairebé quirúrgic, com va exercir la prostitució de forma voluntària durant aproximadament dos anys. I ens parla dels puteros. I ens sorprèn el que ens diu d’ells. I ens explica com esdevenir escriptora va ser per ella una altra manera d’exercir la prostitució. Però tot això no ens ho conta per autocompadir-se, sinó per elaborar un discurs polític que siga capaç de canviar la nostra manera d’ésser a la Terra.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu