OLD TIMES

Beure en els clàssics és sempre necessari i Harold Pinter és una de les fonts on nodrir i hidratar la paraula poètica. Viejos tiempos (Old times) és un text enigmàtic del Nobel de Literatura amb què inaugura la dècada dels 70 del segle XX. El Teatro de la Abadía ens proposa un muntatge dirigit, de forma impecable, per Beatriz Argüello a partir de la traducció i la versió de Pablo Remón, que capta el to del text original pinterià. En aquesta obra, les paraules són importants, però tant o més són els silencis que envolten i aïllen els tres personatges protagonistes.

 

Anna (Marta Belenguer) arriba a la casa de Kate (Mélida Molina) i Deeley (Ernesto Alterio), situada enmig del camp en un paratge idíl·lic. Anna fou amiga de joventut de Kate i arribaren a viure juntes, però fa més de vint anys que no es veuen. El que comença com una trobada que busca rememorar els vincles creats en el passat i tornar als espais comuns acaba esdevenint un pols dialèctic, en què cadascun cerca el retret cap a l’altre. 

 

A partir del diàleg inicial entre el matrimoni, i segons van avançant les conversacions entre els tres, ens van revelant que la memòria és un constructe que cadascun dels personatges manipula al seu gust o segons les seues necessitats. A poc a poc, els tres van recordant capítols, carregats d’emocions juvenils, que són tergiversats per fer mal als altres. El passat es canvia cada vegada que un d’ells parla i l’espectador haurà d’esdevenir el sisè personatge que interprete l’enigma de cadascun.

 

Perquè el quart és el temps, que comença essent un passat idealitzat, cada vegada més borrós, per acabar essent manejat i fer-se present, fins el punt que els records són viscuts i convertits en fet teatral. Les paraules, poètiques, allunyades del realisme, esdevenen obstacles per la comunicació, alliberant una violència continguda però descarnada entre ells, que deixa en evidència la seua enorme solitud i aïllament, perquè tots ells semblen guardar un secret que els deixa desvalguts, a la intempèrie, si resten en silenci.

 

El cinquè personatge és la memòria, filla del temps, que confon el somni amb el record, que fa trampes amb el que és vertader i el que és fals, i que juga a fet i amagar amb la invenció i la faula, que cerca una nova forma d’escriure el seu/nostre passat, i que acabarà essent la protagonista, deixant-los/-nos en mans de la malenconia i la postració. Per això, les paraules d’Anna ens resulten tan reveladores: «Hay cosas que recuerdo que a lo mejor nunca pasaron, pero, como las recuerdo, ocurren de verdad».

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu