NOSALTRES, ELS VALENCIANS

Tots els valencians, els que viviu al país i els que estem fora, estem corpresos per la magnitud de la tragèdia d’aquesta DANA que encara no sabem quantes persones s’ha emportat per davant. Fa feredat només pensar-ho. Contemplar les imatges que ens arriben pels mitjans de comunicació provoca estupefacció i un profund dolor. La sensació és d’inversemblança absoluta. Són semblants a un escenari de guerra o d’un país del Tercer Món. El desbordament emocional dels que esteu vivint aquesta tragèdia sense precedents ha de ser tan gran que els que som lluny només podem plorar amb vosaltres i empènyer des de la distància. 

 

Només el poble salva al poble. La solidaritat de totes les persones que han agafat pales, llegons, graneres i poals i han mamprès el camí cap als pobles afectats per ajudar és digne d’admiració i ens retorna la fe en l’ésser humà. Molta gent jove està participant en aquestes tasques de neteja improvisades. Hem perdut la consciència de saber tot el que podem aconseguir si estem units. A la pandèmia vam tenir una oportunitat de comprovar-ho, però ben aviat se’ns va oblidar. És veritat que cal una major coordinació perquè aquesta ajuda siga més efectiva, però també és cert que els serveis públics no estan responent com s’hauria d’esperar d’una situació així. Són serveis públics minvats i afeblits per les retallades dutes a terme en les darreres dècades; unes, com a conseqüència de la crisis financera de l’any 2008; altres, producte de les polítiques neoliberals que demanen baixades d’impostos i una aposta decidida per la gestió privada. I això ho hem provocat nosaltres amb els nostres vots, recolzant partits polítics que defensen aquestes polítiques. Les empreses privades no vindran ara a salvar-nos del fang i la destrucció, senzillament perquè no els dona diners.

 

Només uns serveis públics robustos i ben finançats salven vides. Per a sostenir-los i treure’n profit cal pagar impostos que mantinguen uns treballadors especialistes amb unes condicions dignes de treball: sanitaris, policies, serveis d’emergència, etc. Hem d’esborrar del panorama polític tots els tarambanes que vociferen en els parlaments i els mitjans de comunicació que els impostos són un robatori als treballadors i que fan bandera del frau fiscal. Votar polítics corruptes i incapaços és la pitjor inversió que podem fer. Cal recordar que el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va prendre com a primera mesura la supressió de la Unitat Valenciana d’Emergència, creada per Ximo Puig, perquè la va qualificar com a ocurrència i “chiringuito” i va traure pit d’aquesta decisió. Aquesta unitat tenia un cost de 9 milions d’euros. No obstant, no va tenir inconvenient en lliurar 17 milions pel foment de la tauromàquia. Manuel Milián Mestre, exdiputat estatal del PP, ha denunciat la “misèria de la política” per aquesta decisió arbitrària i partidista. Pot semblar un acudit però, segons consta en la seua agenda pública de la GVAOberta, el secretari autonòmic de Seguretat i Emergència, Emilio Argüeso, trànsfuga de Ciutadans i ara militant del PP, es reunia amb el cap de Festejos Taurins mentre es produïa la DANA a València. D’aquella pols, ve aquest fang.  

 

Que el President Mazón presente la seua dimissió és el mínim elemental, es dona per descomptat. El secretari autonòmic de Seguretat i Emergència i la consellera de Turisme, Nuria Montes, també haurien de deixar el càrrec. Aquesta darrera per la seua absoluta manca d’empatia cap a les persones que cerquen els seus familiars desapareguts o saben ja que han perdut algú en aquesta tragèdia. Cal eficiència i serietat, però també humanitat i compassió per gestionar el desastre humà que s’està vivint. Crida l’atenció que cada cop que Mazón compareix públicament ho fa amb la mirada baixa, no és capaç d’aixecar l’esguard i mirar de front. Hauria d’explicar en roda de premsa per què ha rebutjat l’ajut d’una unitat d’elit de bombers de la Generalitat de Catalunya quan hi ha algun poble on encara no ha arribat cap servei públic a auxiliar els veïns. A més, més endavant, s’hauran d’estudiar les possibles conseqüències penals per homicidis imprudents, per haver desoït els avisos d’emergència que l’AEMET havia donat ja el mateix dilluns. Encara que siga ja només anecdòtic, el dilluns 28, l’organització de la Plaça del Llibre de València va anunciar la cancel·lació i ajornament d’aquesta fira que s’havia de celebrar entre el 30 d’octubre i el 3 de novembre. Encara que supose un inconvenient o una pèrdua econòmica, ha de ser prioritari preservar vides. A València, ja teníem el trist precedent de la tragèdia del metro ocorreguda a l’any 2006.

 

Mentrestant, hi ha hagut algun polític nacional que veu venir l’allau que els ve i ha intentat amb el “divide y vencerás” sembrar la llavor de la discòrdia i la divisió. Són polítics amb experiència en embrutar-ho tot de chapapote, com si no hi hagués prou fang i brutícia ja, i que saben treure profit electoral del “tots els polítics són iguals”. Han vingut, han cagat i se n’han anat... Sí, em refereix a les lamentables i indecents declaracions del líder de l’oposició espanyola, el senyor Alberto Núñez Feijoo. Quin fàstic! La pregunta que potser ens ve és la següent: l’estat espanyol hauria de declarar l’estat d’alarma? Recordem que aquest va ser declarat anticonstitucional perquè el partit d’ultradreta Vox el va denunciar davant el Tribunal Constitucional perquè anava en contra dels nostres drets i la nostra llibertat: el dret que una riuada enrune ta casa i la llibertat d’ofegar-te en el fang... On són aquests garants de la llibertat ara? Quina capacitat de gestió en catàstrofes tenen? D’aquella pols, ven aquest fang.

 

Més enllà de les conseqüències polítiques immediates, hi hauria d’haver un abans i un després a aquesta DANA que passarà a la història com la més devastadora al País Valencià, molt pitjor que la pantanada de 1982 i la riuada a València de 1957. Després de dècades de negacionisme climàtic, hem d’ésser conscients que el canvi climàtic ja ha arribat i que aquest tipus de fenòmens tornaran. El País Valencià és un territori sensible a aquests fenòmens i a la imminent pujada del nivell del mar. No podem seguir vivint com els estruços amb el cap sota terra. Ja no val la dita “mentre va el carro, fa soroll”. S’ha de repensar el model econòmic i crear protocols clars per futures alarmes en les quals caldrà aturar l’activitat econòmica. Però també cal una profunda reestructuració dels plans urbanístics i d’ordenació del territori. S’ha d’actuar de manera clara i humana en totes aquelles zones inundables on s’ha construït sense cap previsió de futur. Val més perdre que més perdre.

 

Per últim, els valencians que viviu i voteu al País Valencià haureu de pensar ben bé en mans de qui deixeu la gestió de la res publica. No seré jo qui vos diga quina papereta heu de ficar a l’urna. Però he de confessar-vos que soc pessimista en aquest punt i vos diré per què. Fa gairebé trenta anys que visc a Madrid. En la primera ona de la pandèmia de 2020, hi van morir més de set mil persones grans a les residències madrilenyes. Hi ha informes que confirmen que, d’haver sigut traslladats als hospitals, quatre mil es podrien haver salvat. Després d’aquesta gestió, a les eleccions autonòmiques celebrades al 2021 a Madrid, el govern d’Isabel Díaz Ayuso es va quedar a quatre escons de la majoria absoluta. Al maig de 2023, hi va aconseguir setanta diputats i majoria absoluta. D’aquella pols, ve aquest fang.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

El pont de la solidaritat de Victòria Vàzquez