ELS TURISTES SÓN ELS ALTRES

Es comença a parlar dels greus inconvenients que causa la sobreexplotació turística que estem vivint per la població autòctona. Ens assabentem de mobilitzacions veïnals que denuncien la situació insostenible a la qual són sotmesos pels pisos turístics als seus blocs, quan no són expulsats dels centres urbans. Els noticiaris ens informen dels problemes de proveïment i de serveis socials que presenten determinades localitats que veuen com la seua població es triplica en alguns mesos de l’any. Coneixem els obstacles insalvables de les persones joves per accedir al seu primer habitatge precisament provocada per la bombolla turística que estem experimentant. A més, som conscients de les dificultats per trobar professionals ben formats i amb una remuneració suficientment digna al sector de l’hostaleria. Hem creat inclús un neologisme per anomenar-lo: turistificació. Tot sembla indicar que hem reconegut el problema, primer pas per cercar solucions. No es diu això? No ho sé quan es tracta de qüestions mediambientals. I aquesta també ho és. 

 

L’excusa certa per sentenciar la nostra incapacitat per revertir aquest deteriorament és que són imprescindibles mesures col·lectives impulsades pels governs i assumides per les empreses. ¿Podem com a individus frenar aquesta espiral viatjant en tren en lloc de pujar-nos a un avió, sempre que això siga possible? ¿Pagant un preu més alt per allotjar-nos en un hotel en lloc de a un apartament turístic? ¿Deixant de pagar bitllets d’avió a un preu per sota del seu cost? ¿Viatjant menys o, simplement, deixant de viatjar? ¿Estem disposats a fer-ho? ¿Han de viatjar aleshores només aquells que tenen un determinat poder adquisitiu? És a dir, ¿els que poden gastar uns quants milers d’euros en una estada de vacances siga del tipus que siga (descans, cultural, gastronòmic, esportiu, religiós, idiomàtic...? ¿O hi ha una turisme de primera i un altre de segona o tercera? El nostre segur que és el de primera.

 

Els més crítics afirmen que hi ha llocs on l’ésser humà no hauria de posar el peu. I raó no els manca. Pose com a exemples l’Amazones, l’Antàrtida o la serralada de l’Himàlaia, on la petjada humana mediambiental danya l’entorn natural d’una forma irreparable. Em ve al cap una instantània demencial publicada d’una filera de turistes encallats enfilant-se a la cimera de l’Everest. Però, què ocorre amb la cara oculta d’aquelles platges paradisíaques de l’oceà Pacífic que es publiquen a les xarxes socials? Em referesc als residus plàstics que s’aboquen al mar procedents d’aquells magnífics ressorts asiàtics o llatinoamericans de luxe que paguem els occidentals. He sentit afirmar que és més ètic viatjar a a Disneyworld que a Índia, ja que el primer és un lloc creat per ser visitat per turistes, i que hem de “descolonitzar les nostres ments” d’aquest capitalisme consumista que ens espenta a moure’ns. Vaja, xica!

 

Segons National Geographic, al 2018, viatjàvem uns 1.400 milions de persones més enllà de les fronteres del nostre país, això significa que érem un poc menys del 20% de la població mundial. A més a més, pel que es veu un percentatge molt baix d’aquesta població, els realment rics, és el que es mou amb una freqüència que ens deixaria bocabadats. “El turisme és el responsable del 8% de les emissions de gas hivernacle vinculades al canvi climàtic”, mentre que contribueix amb un 2% al PIB mundial, una xifra sorprenentment alta pel que llig. No obstant això, sol perjudica el turisme internacional? Què ocorre amb el que transcorre dins de les fronteres del mateix estat? Què passa si escodrinyem en les dades d’Espanya? Al 2022, el turisme va generar el 11,6% del PIB espanyol i va generar 1,9 milions de llocs de treball. Podem prescindir d’aquests ingressos com a estat? Quin paper té el turisme en el desenvolupament de països l’economia dels quals comença a enlairar-se?

 

Un paràgraf a banda mereix el model turístic de Bhutan. Aquest és un petit país asiàtic, situat entre el Tibet i Índia. Té només 800 mil habitants i abans de la pandèmia tenia una taxa turística que exigia una despesa mínima de 200 o 250 dòlars diaris per persona per visitar el país, limitava el nombre de visitants i l’estada (el nombre de dies). A més, és imprescindible la contractació d’un touroperador per visitar el país, això vol dir que no es pot viatjar per lliure a Bhutan. Fins el 2022 no va obrir les seues fronteres de nou i va pujar la polèmica taxa de 200 i 250 dòlars per persona i dia, a banda de les despeses d’hotel, guia, manutenció, depenent de si era temporada alta o baixa. He llegit que en setembre de l’any passat, va baixar la taxa a 100 dòlars perquè el turisme es recupere un poc. La taxa pels visitants indis és molt més baixa, de només 1200 rupies (uns 15 dòlars). Del que recapten amb aquest impost, inverteixen la major part en polítiques a favor de la sostenibilitat i el medi ambient. Amb aquest model, és obvi que opten per un turisme de qualitat i alt poder adquisitiu i limiten, de forma dràstica, el turisme massiu. Aquí es genere un altre debat: sols poden viatjar aquells que tinquen una quantitat important de diners i/o tinguen vertader interès en el país. A més, amb aquest model turístic volen protegir la seua cultura, els seus costums i la seus identitat com a país. És tot això lícit?

 

Les preguntes que em faig són: per a què viatjar? Per què viatjar? Què pretenem quan viatgem a un altre país? ¿Observar com viuen? ¿Entendre altres maneres de viure? ¿Conèixer altres cultures i civilitzacions? ¿Explorar la història d’aquest territori? ¿Contemplar llocs d’una bellesa indescriptible? Tanmateix, tots aquest interrogants em porten a qüestionar-me si tinc més dret a visitar aquests llocs que aquell que pretén fotografiar-se en els confins més remots del mon, busca engrandir la llista de països visitats o anhela escampar-se en una platja gairebé deserta. Perquè, si no, els turistes són els altres, nosaltres som viatgers. 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu