VANITAS

La primavera s’anunciava pels finestrals de la casa del poeta amb una llum clara i neta. La Isabel va aixecar la mirada de la labor que duia entre mans, em mirava per damunt de les ulleres amb ulls inquisidors des del cantó de la cambra on era asseguda. Per aquella època, com a secretari de l’AELC, baixava al País Valencià cada tres setmanes puntual com un clau. Com que la Fira del Llibre de Frankfurt es va celebrar més tard, a l’octubre, no hi vaig tenir cap inconvenient per mancar a la cita. Hi havia tres visites que no deixava de fer en cada viatge; sempre anava a veure al Joan Fuster, al Juan Gil-Albert i al Vicent Andrés Estellés. Un altre dia et contaré el que va passar amb el Gil-Albert i amb l’Estellés quan el cop d’estat de Tejero. Que m’aparto de la qüestió que ens ocupa. El dia abans l’havia telefonat perquè era a l’hospital però, com que li van donar l’alta, ja hi era a casa. La seva salut havia empitjorat molt i sabíem que el desenllaç era a prop. Tan malament estava que havia rebut l’encàrrec d’escriure l’obituari del poeta estimat per tenir-lo preparat quan es produís el seu traspàs. Ara que m’ho preguntes, no recordo quin diari me’l va encomanar. Pots escriure que va ser al Levante amb el qual vaig col·laborar uns quants anys, si et sembla bé. Tant s’hi val. Quan vaig entrar a la cambra em va rebre emocionat. Amb una personalitat tendent al drama i una mica conscient de la tragèdia a la qual s’enfrontava, la seva identitat poruga s’accentuava. Vaig fer el possible per animar-lo dient-li que la seva poesia era apreciada al Principat, desig que m’havia expressat en nombroses ocasions. També vaig intentar de sortir-me’n fent-li algun acudit amb gràcia i distraient-lo amb anècdotes intranscendents. En un moment en què el seu ànim defallia, se’m va ocórrer llegir-li el que jo mateix havia escrit sobre la seva obra pel temut dia de les lloances. Dreça les orelles perquè aquest text que et declamaré parla dels teus poemes. Ho va escoltar amb gust i delectança fent-me rellegir les parts que més li agradaven. Torna-m’ho a llegir! Ai, Riera, que bonic és això! Qui dius que ho ha escrit? Jo mateix ho he fet. Pots repetir-me la part final? I tant que sí. I on m’has dit que s’ha publicat? No, Vicent, encara no s’ha publicat. Però, aleshores, Ignasi, si no es publica la gent no ho podrà llegir... Tens raó, però tant de bo que no ho llegeixin mai. Tanmateix, no et preocupis que ho llegiran. I quan ho publicaran això? Davant la seva insistència li ho vaig haver de dir. Vicent, aquest article es publicarà quan tu et moris. Aleshores, vols dir que això tan bonic sortirà a la premsa quan jo ja no estigui aquí. Sí, vaig sentenciar amb la veu i el cap. D’acord! Doncs no et preocupis; si cal, ja em moro.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Relat publicat a Un ram convuls de síl.labes de vidre. 

Homenatge a Vicent Andrés Estellés.

Edició a cura de Josep Lozano i Salvador Vendrell (Perifèric Edicions, 2024) 

Fotografia d'Antoni Marzal