Una cambra pròpia

domingo, 25 de febrero de 2024

LA MAR

Assistir a la representació d’El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca és un regal. Tant que és inevitable acudir al text per reviure les sensacions, les emocions i els pensaments que aquesta obra d’Alberto Conejero desperten. Aquest senzill muntatge porta girant més d’un any, des de la seua estrena al febrer de 2022 al Teatre Nacional de Catalunya. El Teatro de la Abadía de Madrid ha acollit aquesta petita joia en dues ocasions, al febrer i al desembre de 2023. La temporada passada molts espectadors no vam poder gaudir i compartir aquest tresor que es multiplica i s’expandeix. Com si d’un llibre sagrat es tractés, les paraules en aquest muntatge s’enlairen con versicles i es consagren amb una renovada fe en la vida, en l’educació i la cultura.

 

Antoni Benaiges (Sergi Torrecilla) és un jove mestre català que ens conta amb entusiasme la seua vocació docent des del seu naixement al 1903 i la seua infantesa. La seua vida va a la par amb els esdeveniment que ocorren a Espanya en aquelles dècades: dictadura de Primo de Rivera, proclamació de la Segona República. Al 1934 tria com a destí l’escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit poble de Burgos. Ho fa perquè considera que en aquells llocs recòndits és més necessària la tasca docent. Pocs mesos després paga de la seua butxaca un gramòfon, primer, i una impremta, després. Hi pretén que els seus alumnes, nens i nenes condemnats a la feina en el camps des del seu naixement, escriguen les seues emocions i pensaments. Els crida pel seu nom, Honorato, Engracia…, abans de corregir les seues faltes d’ortografia i convertir-nos els espectadors en aquells xiquets que mirem als ulls a través d’una fotografia de grup, en blanc i negre, amb el mestre Benaiges. Tot això ho fa amb una senzillesa i una entrega dignes de tal admiració que renova i rellança la vocació docent dels espectadors-professors presents entre el públic. El primer diari que crea amb els nenes de l’escola rep el nom de Gestos, com si el seu de confiar en la intel·ligència dels seus alumnes no fos el gest suprem. Per al curs següent, decideix d’adquirir una nova impremta pels més petits i així elaborar la gasetilla Recreo perquè significa ‘crear de bell nou’. Així, gest a gest, frase a frase, Alberto Conejero i Xavier Bobés van recreant i apropant-nos a la pell fins fregar-nos i eriçar-nos els porus la història de Benaiges.

 

Par dur-ho a terme, Xavier Bobés, present a l’escenari durant tota la representació, ens ensenya la seua poètica dels objectes. Aconsegueix, a través d’una càmera de vídeo ficada en una rudimentària capsa de fusta, amplificar projectant sobre el fons i desxifrar el valor d’uns vells i senzills objectes que cobren tot el sentit i ens parlen com si d’uns personatges més es tractaren: manuscrits, fotografies, tipus, tises, papers... Ens fan evident la perpetua oscil·lació d’andròmines quotidianes entre bellesa, utilitat i memòria, fins el punt màgic en què cobren vida en la imaginació dels nens que van ser alumnes de Benaiges i els nens que assistim a la representació.

 

Al gener de 1936, mesos abans de l’inici de la guerra civil, van imprimir El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca, un librito que “contiene, en formato de verso, más que prosa, las expresiones de los escolares de cómo se imaginan el mar, sus miedos y sus sueños”, perquè cap d’ells l’havia vist. Ens sembla mentida, però no fa tant els nascuts a l’Altiplà trigaven dècades, si ho aconseguien, en contemplar l’immens blau. Però el mestre els va prometre portar-los aquell estiu a Catalunya per contemplar el mar. Antoni Benaiges no va poder complir mai la seua promesa perquè fou afusellat el 25 de juliol de 1936, a penes set dies després del colp d’estat. Fou un més dels perillosos docents represaliats i perseguits per la barbàrie i la desraó feixista i totalitària. El seu delit va ser creure que és possible canviar les ments i les vides amb la tisa i el coneixement. Serà utopia creure-ho encara? 

 

El que ens fa humans

és que no sabem viure.

 

Hem d’aprendre-ho tot,  

des que naixem fins que morim.  

 

La mort no culmina  

el procés d’aprendre:

l’interromp.  

 

De Marina Garcés,

Escola d’aprenents

(Galaxia Gutemberg, 2020).

 

Post scriptum: Al juliol de 2023, El mar fou censurada i retirada de la programació de la localitat burgalesa de Briviesca, situada a menys de deu kilòmetres de Bañuelos de Burueba, per decisió de l’ajuntament governat pel PP i Vox. Un grup de veïns es va reunir per fer una lectura de la peça en veu alta.

 

Begoña Chorques Fuster 

Professora renovada que escriu

 


 


domingo, 18 de febrero de 2024

BURRO

Burro, dicho también, borrico, jumento, pollino, rozno, rucho, rucio, onagro, garañón. Referido también de la persona bruta e incivil: bruto, torpe, zafio, rudo, indelicado, tosco, ordinario, necio, tonto, imbécil, idiota, ignorante, inculto, zote, zopenco, zoquete, acémila, adoquín, boludo, adundado, tosco, ordinario. ¡Pues empezamos bien! “El asno es valiente y terco, pero no tonto”. Ah, bueno… En una finca vacía, un burro atado a una estaca le cuenta su vida a su sombra mientras se acerca un incendio. Comienza así un viaje tragicómico y poético a través de los grandes textos clásicos que tienen al asno como protagonista y que analizan la relación entre el ser humano y este animal.

 

Álvaro Tato escribe este bello texto que dirige con acierto Yayo Cáceres, autor de la música del espectáculo. Encontramos a Carlos Hipólito, que acepta el reto, se convierte en un insólito burro y nos deleita y entretiene con este monólogo. Sin embargo, no está solo en escena; le acompañan Fran García, Manuel Lavandera e Iballa Rodríguez (voces, percusión y flauta) que se encargan de la música en directo, con una sencilla e imaginativa escenografía. Este borrico sin nombre, de seis mil años de edad, hace un recorrido por su nacimiento y orígenes (como si de un pícaro se tratase), por sus aventuras y desventuras a lo largo de la Grecia y Roma clásicas con escenas y fragmentos de las fábulas de Esopo y de El asno de oro de Apuleyo, por la Edad Media festiva y carnavalesca con la Misa del asno y Testamento del asno (anónimo) o la Disputa del asno de fray Anselmo de Turmeda, por el Siglo de Oro con Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes o El sueño de una noche de verano de Shakespeare, la Ilustración con La Burromaquia de Álvarez de Toledo y la Modernidad con Platero y yo de Juan Ramón Jiménez. Después de recordarnos al rucio compañero de Sancho Panza que trotaba junto al flaco Rocinante, Carlos Hipólito se va haciendo “peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos”.

 

Mientras se acerca el fuego, con unas alpacas de paja amontonadas, un viejo muro al fondo y la sombra del pollino reflejada, nuestro burro se va encarnando en todos ellos y va hilando un monólogo ingenioso, sensible y poético reivindicando su papel junto al ser humano y denunciando el denostado trato y menosprecio que ha sufrido a través de los siglos, en su periplo por la historia de la humanidad. Sin embargo, con sus rebuznos de pánico y ternura, nuestro jumento nos irradia el afecto y la lealtad que siente hacia los humanos, sentimientos que nosotros mismos no somos capaces de experimentar hacia nuestros congéneres en demasiadas ocasiones. De anécdota en anécdota, este cuadrúpedo muestra más bondad e indulgencia con el homo sapiens que con las que es correspondido y retrata los abusos de los que ha sido víctima. Porque entre el hombre y el asno, ¿quién es la bestia?

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 


 


domingo, 11 de febrero de 2024

L'ILLA DE L'AIRE

Arriba el fos a negre final i acaba la representació al Teatro Español amb quatre-cents anys d’història a les espatlles. Els aplaudiments trenquen els escassos segons de silenci que succeeixen a la fi de l’obra que ens han representat. Encara suren i s’enlairen les darreres paraules pronunciades. Es troben sobre l’escenari les cinc actrius que ens han apropat el relat d’Alejandro Palomas, La isla del aire, que forma part d’El tiempo que nos une. Candela Serrat, Vicky Peña, Nuria Espert, Teresa Vallicrosa i Claudia Benito ens miren en silenci, agafades de la mà, amb alegria i emoció. Pense que aquest és un dels moments màgics del teatre. Ocorre quan, un cop finalitzada la representació, els espectadors reconeixem i agraïm el treball ofert, en primer lloc, pels actors (actrius en aquest cas), i també de l’equip sencer que està darrere de les taules (fet que ells ens recorden aixecant el braç en homenatge als seus companys ocults). Donem les gràcies per transportar-nos a un món imaginari que ens torna al nostre transformats. Aplaudim, primer, amb certa timidesa, observant les mirades brillants i els gestos d’agraïment de cadascuna d’aquestes dones. Transcorreguts uns segons, alliberades les mans, les quatre retrocedeixen unes passes sense deixar de mirar-nos, perquè Núria Espert, al mig, reba l’ovació, plena d’afecte, per una vida dedicada al teatre. I sí, aleshores, el teatre es posa dret per aclamar i rendir tribut a aquesta anciana gairebé nonagenària que ho ha fet tot i que ho ha donat tot pel teatre. Tots, conscients que aquest serà el darrer muntatge en què participarà, ens embriaguem amb la plenitud que ens ofereix el moment, únic i irrepetible pels espectadors. Núria Espert, la gran dama del teatre, el viurà cada vespre fins el catorze de gener. No és més (i no és poc) que un merescut acomiadament d’aquesta actriu que ens ha donat tant.

 

L’illa de l’aire és a Menorca on la presència del mar i el vent omplin l’espai i l’escenografia austera i estàtica de grans pedres sobre les quals es projecten imatges de les actrius i d’aquest mar que actua com a testimoni de la tragèdia familiar. La mirada poètica de Palomas es palpa en les paraules que pronuncien aquestes cinc dones que, en realitat, són sis perquè l’absent Helena i la seua veu també són presents. Núria Espert és Mencia, la matriarca d’una família, que coneix els secrets de les dones de la seua família que arrosseguen un passat que els impedeix viure d’una manera tranquil·la i plena. A través de les paraules, aquesta anciana nonagenària, intentarà sanar les ferides obertes de les seues filles i netes. Però sap que ha d’arrancar-se-les, moltes vegades amb un to desllenguat i directe. Mencia, que de vegades es mostra senil, té moments d’una intensa lucidesa que causa estralls en les seues filles i netes pel seu estrip. Ho intentarà a través del viatge a un far junt al mar on va desaparèixer en una nit de tempesta la seua neta major Helena, la mort de la qual no accepta la seua mare, Lia (una continguda Vicky Peña). De forma gradual, van apareixent les càrregues individuals i familiars de cadascuna: de les seues netes Bea (Clàudia Benito), convalescent d’un herpes i amb un futur personal incert, i d’Inés (Candela Serrat), que decideix viure l’amor malgrat les seues responsabilitats familiars; però també de la seua filla Flàvia (Teresa Vallicrosa), frustrada per les oportunitats perdudes i per la seua anodina vida de cuidadora. Cinc dones que cerquen reconciliar-se amb la vida i amb elles mateixes mitjançant, de bell nou, l’eina més poderosa que tenim, el llenguatge.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 4 de febrero de 2024

HEDDA GABLER

Hedda Gabler ha tornat a Madrid; aquesta vegada procedent del Teatre Lliure de Barcelona i de la mà d’Àlex Rigola. Hi serà amb nosaltres fins a final d’any al Teatro Valle-Inclán, perquè Hedda Gabler sempre torna. Aquest personatge femení, complex i hipnòtic, que combina una intel·ligència excel·lent amb una maldat exquisida, ens atrapa i ens inquieta perquè no arribem a entendre mai els motius del seu comportament.

 

Hedda Gabler és un clàssic modern des que fos escrit al 1890 pel dramaturg noruec Henrik Ibsen i estrenat a Munich (Alemanya) un any després. És cert que no va tenir bones crítiques en la seua primera representació ja que no es va entendre l’actitud d’aquesta dona, distingida i insatisfeta, que no complia amb les premisses morals i socials del seu temps. Des d’aleshores, Hedda Gabler no ha deixat de pujar a les taules i ha estat interpretat per grans actrius dins i fora de la península Ibérica. Amb el transcórrer dels anys, el personatge d’Hedda Gabler, filla del general Gabler, distant i manipulador, no ha deixat de plantejar incògnites i despertar fascinació.

 

El propi Ibsen va escriure que cercava “representar éssers humans, emocions i destins humans sobre la base de les condicions i els principis socials del present”. Per això, Rigola situa el text en l’avui, en un temps congelat, encapsulat en un espai reduït, inclús claustrofòbic, que discorre amb “tedi”, aquest mateix avorriment que revolta a Hedda i del qual es pensa que només pot fugir a través de la bellesa; i el despulla per què personatges i autor del segle XIX i actors i espectadors del segle XXI compartim la nostra incertesa.

 

Àlex Rigola dirigeix aquesta versió lliure del text d’Ibsen que, paradoxalment, pretén arribar a la seua essència. No és la primera vegada que ho fa amb un ‘Ibsen’ ja que al 2018 es va atrevir amb Un enemic del poble al Teatro Kamikaze. Si despullem el muntatge de tot l’aparell escenogràfic, ens quedem ‘tancats’ en una caixa de fusta de nou per set metres amb una capacitat per només vuitanta espectadors. Els cinc actors, vestits amb la seua roba i gairebé sense maquillar, ens donen la benvinguda a una proposta escènica insòlita que Rigola ja va experimentar amb la seua versió de L’oncle Vània de Chéjov. Tanmateix, els intèrprets són capaços de crear un vincle amb els espectadors que ens mantindrà expectants durant els següents setanta-cinc minuts. Es trata d’un teatre desproveït de tot adornament que deixa el text, portat a la medul·la, en mans i boca d’uns actors que es diuen pel seu nom: Nausicaa Bonnín és Hedda (com ens adverteixen al començament), Joan Solé és Jorgen Tesman, el seu marit, Xavi Sáez és Ejlert Lovborg, Marc Rodríguez és el jutge Brack y Miranda Gas és la senyora Elvsted.

 

Rigola ens convida a cercar “la veritat escènica” d’aquest text, amb diàleg de frase curta, des del primer plànol, a partir de la veu (de vegades gairebé com un xiuxiueig), les mirades i, sobretot, els nombrosos silencis d’aquests cinc actors que de vegades ja no ho són, que es miren entre ells però també observen l’espectador, que no sempre ho és, actors/personatges que callen perquè són conscients de no posseir les respostes a les preguntes que aquest text ens llança sobre la nostra condició i la llibertat humana. Així, en una caixa reduïda de fusta, amb una estranya complicitat teixida amb fils d’aranya entre els actors i nosaltres, espectadors, les paraules d’Ibsen cauen en la sima del nostre interior fins que un so sord i buit ens avisa que han arribat al fons de la nostra absurda i incomprensible humanitat, perquè estem tan perduts i desconcertats segle i mig després com els personatges ibsenians.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu