PARANY

Pepe Viyuela, el pallasso, es queda atrapat a l’escenari. La porta es tanca i no hi ha possibilitat d’eixida. Ens mira tímid i desconcertat sense explicar-se el que ha pogut ocórrer. Se sent enganyat perquè algú l’ha animat a creuar el llindar de la porta i després l’ha deixat sol davant del perill. Quan entra en escena no sap on s’està ficant. Mira als costats buscant respostes, vol escapar però, rendit davant l’evidència, sols li queda enfrontar-se a la mirada del públic, que l’observa expectant, i parlar-nos en el seu propi llenguatge apropant-nos, sense saber-ho, al nen que vam ser.

 

Encerrona és un espectable de gairebé trenta anys que està gravat en la nostra memòria adolescent. El plantejament és simple. Durant una hora i mitja, el bufó és llançat davant del tron i es veu obligat a actuar per entretenir-nos. I ho fa amb humor i tendresa. L’acompanyen una sèrie d’objectes quotidians: una guitarra, una cadira, una jaqueta, un diari i una escala. Amb ells, hi juga i improvisa, ho passa malament i es diverteix. Ens convida a mirar-los amb uns ulls distints als de cada dia. Els objectes esdevenen aliats o enemics terribles que li impedeixen aconseguir el seu objectiu. La seua és la mirada d’un nen que s’enfronta a aquests objectes per primera vegada, que no sap usar-los o potser és capaç de descobrir les seues múltiples possibilitats. Per a ell són completament misteriosos i sorprenents. Quina és la perspectiva correcta? La seua o la nostra? Ens resulta fàcil jutjar-lo, determinar la seua manca de perícia. Prenem distància i ens riguem, perquè per ell pujar una escala o posar-se una jaqueta esdevenen tasques impossibles. Tanmateix, no es adonem que les nostres vides també són un joc, en el qual estem obligats a actuar. Moltes vegades nosaltres tampoc sabem on ens hem ficat i ens fem un embolic amb la vida. El pallasso ens interpel·la i ens qüestiona.

 

Encerrona ens col·loca davant de l’espill de les nostres existències des de l’alegria i l’absurd, per fer-nos reflexionar sobre la nostra quotidianitat des de la perspectiva del clown. La nostra manera de viure és potser la metàfora d’aquest pallasso?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu