CARLA SIMON I ALCARRÀS

A hores d’ara qualsevol lector que s’aprope a aquestes ratlles haurà vist ja Alcarràs i serà conscient del tresor que suposa aquesta pel·lícula per al cinema català. Amb aquesta història senzilla i complexa alhora, Carla Simon es confirma com una de les mirades més personals i genials del nostre cinema. Ha aconseguit l’Ós d’Or del festival de Berlin per a una pel·lícula rodada en català per primer cop en la història. S’ha de recordar també que l’última història espanyola en aconseguir aquest guardó va ser La colmena de Mario Camus a l’any 1983. Alcarràs i Carla Simon es van merèixer més en el lliurament d’uns Goya que no van ser el reflex del gran any del cinema espanyol del qual tots parlaven. Encara avui costa que una dona reba el Goya a millor direcció i en aquesta edició es va perdre una oportunitat d’(ós d’)or. Dic tot això sense desmerèixer la gran guanyadora, As bestas de Sorogoyen, cinta d’una gran solidesa i envergadura. 

 

Al 2017, amb Estiu, 1993, va presentar la seua òpera prima, amb un guió escrit per ella mateixa, on narrava la seua pròpia infantesa i que li va valer el Goya a la millor direcció novell (premi que sí sembla apte per les dones). És aquesta una història subtil que adopta el punt de vista d’una nena. I és, des d’aquesta mirada infantil, des d’on anem entenent a poc a poc el drama familiar que se’ns conta i la situació d’orfenesa de la petita protagonista. Al seu últim curtmetratge, Carta a mi madre para mi hijo, protagonitzada per Ángela Molina i alguns dels actors d’Alcarràs, Simón intenta recuperar la figura de la seua mare a la que a penes va conèixer. Mira d’apropar-s’hi per reescriure els seus records i fer seu i del seu fill també el cercle vital de la sang. I ho fa mitjançant imatges, música i objectes. Que important és la corporeïtat i la concreció dels objectes quotidians que construeixen el nostre món emocional des de la més tendra infantesa!

 

Forma part ja de l’univers de Simon (i també del nostre) aquesta obra cimera que és  Alcarràs, a banda de ser el nom universal d’un poble de Lleida. Utilitze aquest adjectiu perquè Alcarràs parla d’un món que desapareix, un univers fet de costums senzills i quotidians que no ambicionen ni la riquesa material ni arribar als llibres d’història. Alcarràs conta la història de la família Solé que, a la fi de l’estiu, hauran d’abandonar la manera en què es guanyen el sou i també la seua manera de viure. Simon decideix treballar amb actors no professionals per donar autenticitat a la seua història i, sens dubte, sembla que es tracta d’una família de veres que s’uneix, es distancia, es diverteix i es recolza davant la desaparició del món tal i com el coneixen i d’una vida que han compartit i gaudit fins aquell estiu. Perquè la família Solé, després de la collita estiuenca, haurà d’abandonar les terres de presseguers que treballen des dels temps de la Guerra Civil, terres que foren deixades pel Pinyol, terratinent protegit pels avantpassats dels Solé durant el conflicte. Però aquells eren uns altres temps i els acords es mantenien en les paraules i amb una encaixada de mans, perquè la paraula dita es mantenia i tenia valor. Tanmateix, amb els nous aires de progrés i la necessitat de la transició ecològica, l’últim Pinyol reclama les terres que seran, després d’aquest estiu nefast, pastura de les excavadores pel conreu de panels solars.

 

Però en el cinema de Simon és tan important el que es diu com com es diu. I és aquí on resideix la seua mestria: als matisos psicològics dels personatges com Quimet, pare de la família, que es mostra fràgil i contradictori en la seua rudesa; en el relat coral que ens ofrena la visió infantil en el joc inconscient dels nens, la rebel·lia dels adolescents que es debaten entre estudiar o aferrar-se a aquell estil de vida, la ràbia dels adults que veuen com se’ls pren el seu mode de vida i el seu suport, i la resignació i tristesa dels ancians que saben que la fi de l’estiu serà inexorable; en la subtilesa de les escenes que ens retraten una manera de viure que s’extingeix (el vell cotxe de joc dels nens, els menjars familiars al camp amb la gastronomia autòctona o la coreografia d’unes adolescents a les festes del poble); o en l’enfocament de la càmera que acompanya els personatges sense moviments bruscos i que amb prou feines distingeix entre els espais interiors i exteriors, perquè tot és un espai comú d’emocions i vivències compartides.

 

Per acabar, Alcarràs és una joia lingüística rodada en lleidatà (variant occidental del català com el valencià) per l’ús de la llengua intergeneracional que s’aprecia als diàlegs. Potser algú es pregunte per què aquesta directora ha decidit que les seues pel·lícules parlen en una llengua de només vuit milions de parlants quan podrien expressar-se en un idioma que arribaria a cinc cents milions. Les raons són senzilles com el seu apropament a la realitat: Carla Simon parla en les seua històries des dels budells i això només ho podem fer amb veracitat i autenticitat en la nostra llengua materna (en la d’aquella mare biològica a la qual ella va conèixer molt poc). Perquè Alcarràs reivindica el vincle amb la terra. I perquè el català és una llengua amb una tradició literària i cultural amb centenars d’anys que es reivindica en l’ús quotidià i en la veu dels seus artistes, com Carla Simon, per arriba-hi a la universalitat. I així, ens deixa Una cançó de Pandero, creada per aquesta història i que esdevé un leitmotiv que ens acompanya més enllà dels crèdits finals.

 

Si el sol fos jornaler,
          no matinaria tant.
          Si el marquès hagués de batre,
          ja ens hauríem mort de fam.
          Jo no canto per la veu,
          ni a l’alba, ni al nou dia,
          canto per un amic meu
          que per mi ha perdut la vida.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu