BROKER

Broker és la nova pel·lícula de Hirokazu Koreeda (Tòquio, 1962), que torna a plantejar-nos una història al voltant del concepte de família. Ja ho va fer amb De tal padre, tal hijo (2013), en la qual ens presentava Ryoata, un arquitecte obsessionat per l’èxit professional i la seua dona Midori, que reben la trucada de l’hospital en què els comuniquen que Keira de sis anys no és el seu vertader fill, perquè els van donar el nadó equivocat. O, dos anys després, amb Nuestra hermana pequeña (2015), ens va presentar el relat de tres germanes de Kamakura (Japó), Sachi, Yoshino i Chika, que reben la notícia de la mort del seu pare, qui les va abandonar quan eren petites. Al seu funeral coneixen la filla que el seu pare va tenir tretze anys abans. A Broker, Karoeeda trasllada la historia a Corea del Sud. La idea de què parteix en aquesta ocasió és les caixes de nadons, creades en aquest país al 2010, on les mares que no poden criar i atendre els seus fills tenen la possibilitat de deixar els seus nadons no desitjats de forma anònima.  

 

La història comença una nit de pluja, quan So-young (IU), una jove indefensa, abandona el seu fill a la porta d’una església, al costat d’una d’aquestes caixes. Les detectives Soo-JIn (Bae Doo-Na) i Lee (Lee Joo-Young) el col·loquen a l’interior de la caixa evitant la seua mort. La jove mare promet tornar i així ho fa, però es troba que Sang-Hyun (Song Kang-Ho, brillant protagonista de Parásitos), amb la col·laboració de Dong-Soo (Gang Dong-Won), que treballa a aquesta institució, ha robat el seu nadó amb la intenció de vendre’l a una família que el cuide i l’eduque adequadament. És aleshores quan comença una inèdita road movie en què els traficants de nens i la mare primerenca emprenen un viatge a la cerca dels millors pares per Woo-sung i d’una quantitat important de diners que hauran de repartir-se. Darrere de les seues passes aniran les dues policies a l’espera de la millor ocasió per detenir-los.

 

Des dels primers fotogrames, es percep que tots ells són personatges ferits darrere dels quals hi ha una història de dolor i abandonament. A poc a poc s’aniran desvetllant els secrets que amaguen cadascun i, una vegada més, Koreeda ens deixarà ben clar que les aparences enganyen. Perquè aquesta és una de les obsessions del cineasta nipó. Ja ho va fer evident a la seua aclamada Un asunto de familia amb què va guanyar al 2018 la Palma d’Or del Festival de Cannes. La segona, que enllaça amb el parany de les aparences, és la seua reflexió al voltant dels parentescos. Al país del Sol naixent, la importància de la descendència i el llinatge està fortament arrelada. No obstant això, a les pel·lícules de Koreeda, res és el que sembla perquè les relacions familiars i els vincles emocionals van més enllà dels llaços de sang. Quan la pantalla torna al fos en negre i els crèdits llisquen, entenem l’autèntic significat de la paraula japonesa kitsugi.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu