AMISTAT

La mort pot ser cosa de riure? Per què davant de la mort d’un amic totes les frases resulten tòpiques i superficials? Té sentit l’amistat des de la infantesa marcada per la rutina i el costum? Ahir vaig eixir de les Naves del Español en el Matadero de Madrid, amb aquestes preguntes ficades a les butxaques de l’abric, reguardant-me d’un vespre fred d’hivern. I sí, sí podem riure’ns de la mort, és el que ens queda com a criatures ridícules i estúpides que tenen la batalla de la immortalitat perduda. Sols acceptant la nostra levitat podem viure el moment amb plenitud i conscients de la fugacitat del nostre pas per la Terra. Quan arriba el moment de la veritat, sols ens queda submergir-nos en el silenci.

 

Som poca cosa, com els tres protagonistes d’Amistad de Juan Mayorga. Es tracta de tres personatges masculins, de mitjana edat, que han arribat a aquell punt vital en què mirar enrere és ser conscient de tot el que ha quedat al camí, d’allò desitjat i no aconseguit. Són amics de tota la vida i han compartit jocs en la infantesa, viatges, idees, inclús alguna dona. Ara confraternitzen amb un joc mortal. Simulen la mort de cadascun d’ells per dir-se el que no gosen confessar-se de tu a tu. Es tracta de tres mascles amb una educació emocional deficitària, que els costa parlar de si mateixos des dels budells, que segueixen cridant-se pel cognom com quan es van fer amics al col·legi. Per això, Manglano, Dumas i Ufarte s’aferren als llocs comuns compartits amb els companys de joventut mostrant una camaraderia de la qual, en ocasions, semblen dubtar. Confesse que quan vaig veure el cartell de l’obra, vaig pensar en Art de Jasmina Reza en la qual una obra d’art esdevé el pretext per parlar de l’amistat, dubtar-ne i posar-la en escac. L’amistat és, probablement junt amb la família i la parella, la relació més essencial que tenim. Diuen que, a diferència de la família (i gose dir que la parella també), triem els nostres amics. Però realment triem els nostres amics de la infància? Amb els anys, ens deixem dur per la inèrcia o decidim romandre a la casa en què esdevenen els nostres amics de la infantesa?

 

La mort és quelcom tan seriós que necessitem el joc per enfrontar-nos-hi. Sols així som capaços d’encarar la veritat: que el temps passa i la vida se’ns esmuny entre acudits fàcils, treballs que no ens satisfan, imatges autoconstruïdes de nosaltres mateixos que amaguen el nostre veritable jo. Dumas, Manglano i Ufarte (en ordre alfabètic) recorden en algun moment la quadrilla de cretins del guasaclub que es van ajuntar per preparar la broma antològica per La señorita de Trevélez de Carlos Arniches, aquella solterona poc agraciada que Juan Antonio Bardem va portar al cinema amb Calle Mayor. La diferència fonamental radica en el fet que aquesta vegada els pobres desgraciats, les víctimes d’aquesta broma macabra, som nosaltres mateixos, especialment els mascles, perquè “las mujeres se mueren de otra manera”. ¿Serem capaços de dir-nos sense embuts, sense cotxes de gama alta ni rellotges pel mig, el que realment som i tenim? No ho sabem, però sempre ens quedarà el teatre i la comèdia per riure’ns. Gràcies, Juan.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu