EL PES D'UN COS

El pes d’un cos és una obra escrita i dirigida per Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) que aborda el tema de l’envelliment de la nostra societat actual. Aquesta és la presentació de l’últim text dramàtic d’aquesta autora argentina, establerta a Barcelona. L’obra, estrenada fa més d’un any a Barcelona i després de la gira per Catalunya, arriba en castellà a la sala Francisco Nieva del Teatro Valle-Inclán del CDN. 

 

Laia Marull és Olga, una filla que ha de cuidar el seu pare, després de patir un ictus. Aquest, que ha estat un referent emocional i ideològic per la seua filla, pateix un procés de deteriorament físic i mental que el converteix en un ser totalment dependent. A partir d’una situació personal (no es tracta d’una autoficció), Szpunberg reflexiona sobre el sentit que té mantenir amb vida un cos d’una persona que ha perdut tota la seua autonomia i no és capaç de fer les seues necessitats bàsiques per si mateix.

 

Quan es considera que una vida deixa de ser digna? Com assumir la decadència dels progenitors i com fer coexistir l’amor amb la càrrega emocional i econòmica que suposa aquesta experiència?, es pregunta l’autora. L’obra no dona respostes, tan sols llença preguntes d’un gran calibre a l’espectador. “Mai no se sap on comença una història”: així s’inicia el text, començament que es repeteix en diverses ocasions al llarg de la representació. Per què?  Perquè l’obra, més enllà de l’experiència personal de l’autora amb el seu pare, vol fer-nos reflexionar sobre el paper de la família en les malalties llargues i en la dependència severa. Per això, és necessari prendre distància emocional  per no caure en el melodrama i despertar el pensament. Szpunberg ho aconsegueix i ens condueix per la muntanya russa d’emocions i estats d’ànim pels que passa un cuidador en una situació límit. Utilitza la música i el cant, acompanyats dels sons i els sorolls que representen un hospital o una residència de gent gran. Però també apareix el sentit de l’humor, de vegades amarg, però imprescindible en aquestes situacions. És per això que resulta tan fonamental el paper del conductor de l’ambulància i zelador, , interpretat per David Marcé, que és capaç d’acompanyar-la en el laberint burocràtic de les administracions i rescatar-la de l’abisme del contrasentit. Carles Pedragosa i Sabina Witt, músics i actors, completen el repartiment.

 

Quin paper desenvolupa la família? Quina és la resposta de l’Estat? Mitjançant la incorporació de mitjans audiovisuals es fan presents els diferents punts de vista dels membres de la família davant les malalties sobrevingudes que canvien o condicionen les rutines i els estils de vida de les filles. ¿Tenim l’obligació d’atendre els nostres progenitors en aquestes situacions límit? O és sols un deure moral que recau sobre alguns membres de la família? Totes les reaccions són vàlides? Què és millor: un altruisme abnegat o un egoisme que es justifica? La manca de recursos econòmics propis i la precarietat de les administracions públiques incapaces de donar una resposta suficient provoquen que la situació es deteriore fins arribar a una espiral en caiguda lliure. L’ajut de la Llei de dependència que no arriba mai, la manca d’espais públics per fer-se càrrec de la gent gran, els preus abusius i el negoci de les residències privades, les condicions de precarietat i deixadesa que viu el sector de l’assistència a la gent depenent són temes que es posen sobre el taulell d’aquests escacs vitals la partida dels quals va cap el seu final inexorable.

 

“Què et pot portar a desitjar la mort d’algú que estimes?”

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu