La cabeza del dragón, un obra marginal de Valle-Inclán, fou la primera obra que vaig llegir del geni gallec. Fa ja més de tres dècades –rondaven els vuitanta– i tot just feia uns mesos que havia arribat al BUP. L’encarregada de posar llum a aquella farsa infantil en les nostres ments adolescents fou una de les professores que em van ensenyar a estimar la literatura només escoltant-la. Fou la mateixa treballadora de les lletres que, anys després, em va acompanyar en la meua primera lectura de Luces de bohemia. Un grapat de lustres després em retrobe amb aquesta obra al Teatro María Guerrero de Madrid, de la mà de la directora Lucía Miranda (Valladolid, 1982) que ha dut a terme una posada en escena valenta i canalla. Així m’ha tornat aquella brillantor adolescent en la mirada en descobrir quelcom genuí i nou.
La quarta paret cau i el teatre esdevé un taulat de titelles gegants per educació de prínceps. El que encara no sabem quan hi entrem, ens trobem amb don Ramon assegut en la platea i ocupem els nostres seients és que els prínceps som nosaltres. Perquè Miranda invoca la nostra mirada infantil. Valle va escriure aquesta obra per participar en el projecte de “Teatro para niños” de Jacinto Benavente. Ho va fer perquè estava convençut que allà era on es trobava la renovació del teatre espanyol. No obstant això, l’obra no fou ben acollida per la crítica perquè la van considerar inadequada pels més joves. I és que raó no els mancava. Com molt bé ens adverteix la seua directora, en la farsa “reside un impulso punky de destrucción de los mundos tradicionales, de acabar con la norma establecida”. Aquesta afirmació pot resultar incomprensible amb la història d’un jove Príncep Verdemar que es rebel·la davant el designi heretat, alliberant a un follet tancat pel seu pare, i que comença un viatge per trobar-se a sí mateix. La seua missió consistirà a lliurar la princesa de ser devorada pel drac. A simple vista no és més que un conte de fades per nens. Però, què ocorre si tenim en compte les paraules de Valle a La lámpara maravillosa?
“Cuando mires tu imagen en el espejo mágico, evoca tu sombra de niño, quien sabe del pasado, sabe del porvenir”. El que ocorre aleshores és que un dels nostres desitjos es fa realitat de la mà de la gènia Miranda. Ens mirem a l’espill valle-inclanesc i la caricatura creix de forma espontània. I és en aquell instant quan esclata la proposta carnavalesca i festiva que ens porta a preguntar-nos què és la tradició, com hem de portar i assentar els nostres clàssics al món actual. ¿És possible no morir en l’intent d’acabar amb el drac i aconseguir el preuat trofeu del seu cap? Després de noranta minuts de festa de colors i representació hedonista, ixes del teatre amb la certesa que sí. Amb un elenc d’actors que no arriba a la trentena i amb la veu profunda en off de José Sacristán, Miranda aconsegueix una meravellosa sàtira del nostre món, de la política actual, de la nostra diversitat afectivo-sexual de la mà d’un dels clàssics noventayochistas. Ho fa de manera desenfadada, amb humor i amb molta música. Que no manque el cant i el ball. I si cal, invoquem a la més gran. Valle estaria content, perquè “los bufones somos buenos para la gente holgazana”. Ja sabem quina és la funció del bufó a les obres shakespearianes: revelar-nos la veritat de la nostra vida i de la nostra levitat. Què poder fer mentrestant? Riure i passar-ho bé. Au!
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario