TEA ROOMS

Tea Rooms. Mujeres obreras és una novel·la de Luisa Carnés. Al 2016 fou reeditada per Hoja de Lata. Aquest fet ha servit per recuperar i reivindicar una de les dones més singulars de la generació del 27. Luisa Carnés va nàixer a Madrid i va morir a Mèxic, a l’exili, com a conseqüència d’un accident de trànsit quan encara no havia complit els seixanta anys. Abans d’exiliar-se, Carnés va aconseguir notorietat com a escriptora. Va escriure Peregrinos del calvario (1923) i Natacha (1928). També podem trobar totes els seus contes publicats en dos volums per l’editorial Espuela de Plata. 

Luisa Carnés era conscient de pertànyer a la classe obrera, ja que des de ben jove va haver de treballar. De formació autodidacta, va llegir els clàssics que van caure a les seus mans, principalment en forma de fulletons: Els germans Kamarazov per lliurament, Tolstoi i clàssics de la literatura espanyola. Als onze anys va trobar feina en una barreteria i durant un temps, va despatxar dolços en una coneguda pastisseria propera a la Puerta del Sol. D’aquesta experiència laboral, va sorgir Tea Rooms que té reminiscències autobiogràfiques. Aquesta novel·la, que trenca els esquemes narratius de l’època, conta la història d’un grup de dones, treballadores d’una cèntrica cafeteria de Madrid, als anys trenta.

Matilde, alter ego de la pròpia Carnés, és una jove que s’ajusta l’uniforme, que ella mateixa s’ha de proveir, per començar una maratoniana jornada de feina. Ens narra les reivindicacions laborals de l’època on aspirar a una vesprada lliure a la setmana era una fita social. Matilde sap que pertany a la classe social que sempre pujarà per l’escala de servei i entrarà per la porta secundària. La consciència de classe de la protagonista queda palesa a les seues observacions i en cada matís del llenç que ens va pintant. Carnés ens descriu en cadascun dels personatges femenins diferents conflictes socials i personals als quals ens veien abocades les dones de l’època. Antònia és la més gran i la que més temps duu a la casa. Mai li han reconegut la seua diligència però és incapaç de rebel·lar-se contra la mà que li dona de menjar. Perquè totes saben que una paraula o un acte en fals poden suposar veure’s al carrer i que altres moltes anhelen el seu lloc. A Paca observem el poder de la religiositat i la beateria en la consciència abnegada i resignada d’aquesta dona en la trentena. Marta i Laurita es presenten com a personatges antagònics. La primera és una jove molt pobra amb un dur context familiar; no obstant, és decidida i la seua iniciativa i desesperació l’ajuden a aconseguir el lloc de treball al saló de té. Laurita és la fillola de l’amo que, conscient de la seua situació de privilegi, fa picades d’ullet a les seues companyes criticant l’encarregada que exerceix el seu poder amb menyspreu. Ella es creu una xica moderna, obnubilada pel setè art que comença a fer-se popular.

Totes són dones; la majoria pertanyen a la classe treballadora empobrida per uns sous de misèria. Però entre elles, corre un corrent de sororitat que commou el lector, perquè saben que hi són del costat del perdedors per partida doble.. Matilde, la més crítica, intueix el destí tràgic que aguaita les companyes que gosen transgredir l’orde social i moral establert i així ens ho fa veure a les seues reflexions.

La dramaturga Laia Ripoll ha adaptat i dirigit aquesta història en la primera producció del Teatre Fernando Fernán Gómez de Madrid. Les actrius Paula Iwasaki, Silvia de Pé, María Álvarez, Carolina Rubio, Elisabet Altube i Clara Cabrera interpreten a aquest grup de dones treballadores que lluiten al dia a dia del Madrid anterior a la Guerra Civil, on les lluites obreres son presents als carrers. En un muntatge senzill i rodó, entre el trasbals de pastissos i dolços que van de l’obrador a l’aparador, ens tornen l’obra d’una autora que mai hauria d’haver estat soterrada en l’oblit.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu