QLIT 2021

Escriure una crònica d’un festival de literatura tres mesos després potser no té massa sentit. Però de vegades la vida s’imposa al paper i al bolígraf i els esdeveniments, de bons i de dolents, desplacen altres prioritats. I no vull deixar d’escriure-la pel que significa que la literatura catalana tinga un festival de literatura LGTBI, que aquesta haja estat la quarta edició i que un esdeveniment com aquest l’organitze l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana). I fins aquí us semblarà que no he dit gran cosa però no és així, perquè que es pose el focus en les veus que, fins fa no res, eren als marges (encara hi som) i se’ls done un micròfon per reivindicar un altre lloc des d’on fer literatura, fora del cànon o amb la mirada bòrnia que proposava la Montserrat Roig. I això vam fer i per això ens hi vam reunir.

 

Després de rebre la invitació del Sebastià Portell en forma de correu electrònic, tot just acabat d’estrenar el curs, i de dir un sí il·lusionat i inconscient per tot el el rebombori personal en el qual estava immersa, marxem a Barcelona, la ciutat estimada, per primera vegada des que ¿el/la? Covid és a les nostres vides per limitar-les. I mira no, aquesta vegada aquest virus no ha pogut amb l’alegria dels retrobaments i les ganes de fer. De seguida, comprove que la Carme Ros, aquella veu càlida amb qui he parlat per telèfon per enllestir les qüestions pràctiques, és l’ànima calma i acollidora de l’AELC, he de dir. Ho fa tot tan fàcil com a les converses telefòniques. Els nervis de principiant i la formalitat pseudoalemanya ens fan arribar bastant d’hora al Centre LGBTI de Barcelona (c/ Comte Borrel, 22) i només entrar-hi, als que venim de fora, ens crida l’atenció la sola existència d’un centre així.

 

És divendres i està gairebé tot enllestit per a les nostres Poètiques del desig. Sebastià Perellò, que ve de Ses Illes, i servidora, anem dient la nostra a dues veus. Es tracta d’una sessió relaxada, amb normes de soroll i moviment menys estrictes. És el nostre debut i em sembla que no ho fem malament. Ens mirem l’un a l’altre després de cada intervenció. A l’endemà tindrem una nova actuació. Per la vesprada assistim a la taula de Clàssics on el Sebastià Portell modera per parlar de Maria-Mercè Marçal, Joe Orton, Marcel Proust i Llorenç Villalonga. Direu que quina relació tenen entre ells i què tenen a veure amb la literatura LGTBI escriptors com Villalonga. Entreu al canal de Youtube de l’AELC i ho veureu. Acabem el dia al BioCenter del carrer Fortuny on tenim la nostra caserna general, després fem una passejada per la Rambla abans de retirar-nos a l’Hotel Turín, lloc d’acollida per als de l’AELC.

 

El dissabte és el dia de festa gran per a mi. El passeig entre el carrer Pintor Fortuny i el Comte Borrel ja ens resulta familiar, com els llençols estesos al carrer i la gent de colors tan diversos. Al recital d’avui s’afegeix Sònia Moll que és tot un descobriment en la vessant humana. Que bé que es poden desvirtualitzar poetes amb qui comparteixes vida i llibres! La seua timidesa és tendra, però et sacseja els fonaments amb els seus versos directes i punyents. Sembla que el públic gaudeix tant com nosaltres i, fins i tot, ve a veure’m un trosset estimat de la meua Xàtiva. Que bé aquests moments petits que ens fan tan feliços en un instant!

 

A continuació, compartim l’acte més divertit amb la taula rodona Noves veus amb Assum Guardiola, Judith Juanhuix i Violeta Richart. El més important de tot és que les escoltes parlar de com escriuen i com intenten viure i et venen ganes de llegir els seus llibres. A hores d’ara ja ho he fet –a la fi no estarà tan malament trigar tant a escriure la crònica– i només puc dir que us engresque a fer-ho. Després de riure i compartir literatura i vida, complim amb el ritual familiar de visitar Els quatre gats com cada cop que anem a Barcelona. Hi dinem i ens tornem a submergir en les veus pretèrites que suren en l’aire d’aquest lloc màgic.

 

A la tarda, se celebra al QLIT 2021 l’acte més emotiu del Festival: l’Homenatge al dies feliços amb Bernat Cormand. Tots els que parlen coneixien bé el Bernat però, sobretot, es nota que se l’estimaven. Es respira tristesa i nostàlgia de tot el que no podrà ser, però es revela, d’una manera potent i tendra, l’il·lustrador detallista i sensible que era. Els seus dibuixos omplen la paret de l’escenari i els nostres ulls encantats: quanta bellesa! Tots hauríem volgut ser un infant dibuixat per Bernat Cormand.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto: Carme Esteve / AELC