L'APARADOR DE POESIA DE PIUS MORERA

Fa unes setmanes que ja no s’emet l’Aparador de poesia a Ràdio Santvi. Durant molts anys, Pius Morera ha estat fidel a la seua cita setmanal amb la ràdio i la poesia. Des de fa un temps, Pius havia fet de la tristesa la seua casa. Carme, la seua dona, va partir i ell, encara que m’assegurava als missatges que ens intercanviàvem de tant en tant que no es deixava vèncer, vivia en les tenebres del desencís i el dol. Era un altre Pius, menys combatiu i insolent, ferit d’amor i d’absència. Ara ens ha traslladat a nosaltres aquesta incredulitat i absència.

 

Vaig tenir la sort de participar a l’Aparador de poesia al març de 2019, mesos després de publicar el meu segon poemari, anomenat Absència precisament. Pius, un home gran, no era massa hàbil en la comunicació per correu electrònic i missatgeria instantània. De vegades, podia semblar esquerp i distant. El que sí et quedava ben clar era el rigor i la dedicació amb les quals treballava i preparava cada programa de ràdio. A banda de llegir el poemari amb la llapissera en la mà, et passava un qüestionari amb les limitacions de temps i espai ben marcades. Coneixia el mitjà radiofònic i espremia cada minut a l’aire. De totes les entrevistes que he tingut el gust de fer, cap no ha gaudit del temps de preparació que Pius li va dedicar a aquella. Pius es prenia molt seriosament la poesia i la ràdio.

 

Pius, com a home nascut a l’era analògica, guanyava molt en el tracte personal. El món virtual era només el pont per arribar a conèixer les persones, devia pensar. I així fou. Vam fer l’entrevista que va anar segons el guió previst i curosament marcat pel director d’orquestra, però abans vam poder fer una xerrada a una terrassa al sol i vaig poder trobar l’ésser humà que aquell dia no va prendre la seua prescriptiva copa de cava, perquè no es trobava bé de la panxa. I així va caure qualsevol vel de recel o distància. El viatge de tornada en tren de rodalies em va deixar un suau mant d’escalfor a la pell aquell matí d’hivern tardà. Pius era una home proper, conscient de la complexitat del nostre món i realitat, que tenia les persones com a fi en si mateixes. Això és el que em va ensenyar d’ell en aquella visita a Sant Vicenç de Montalt. També vaig intuir l’estima que sentia per la seua companya, Carme, a la qual no vam poder conèixer perquè era ingressada a l’hospital, lloc on Pius se’n va anar de seguida que vam acabar el programa.

 

És just recordar i reivindicar tot el que Pius ha fet per la poesia catalana i per difondre l’obra de tants i tants poetes que han passat pel seu programa de ràdio. Com ha dit el poeta Marc Freixas, “tot el que era ell per a aquesta humanitat, tota la poesia que ha sembrat per fer conèixer l’amor per les paraules, tota aquesta esperança poètica de viure en una eternitat”. Aquest bri d’eternitat és el que ens ha deixat el poeta i amic Pius Morera. Avui precisament que celebraria el seu setanta-novè aniversari. Gràcies, Pius!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu