ELS QUE PARLEN

Un article sobre aquesta obra de teatre de Pablo Rosal (Barcelona, 1983) hauria de ser concisa i clara. No hauria de cercar un llenguatge grandiloqüent i buit que nodrisca l’ego de qui escriu o llig. Ho escric, perquè Els que parlen és una reflexió sobre el llenguatge, sobre l’ús artificial i banal que en fem. Els que parlen és una comèdia on no hi ha personatges o hi són tots, interpretats magistralment per Luis Bermejo i Malena Alterio, que ocupen un escenari negre, despullat d’escenografia. Trobem només una taula i dues cadires. És una barreja d’art clown, riure innocent i diàlegs sense sentit, que emula l’humor blanc dels clàssics del cinema mut. Tan blanc que els actors apareixen en escena amb el rostre tènuement pintat d’aquest color i vestits amb una indumentària que recorda Charles Chaplin. Però Els que parlen també emparenta amb el teatre de l’absurd europeu de Beckett i Ionesco encara que, en alguns moments de la representació, recorda l’humor fàcil i ximplet del teatre de Mihura i Jardiel Poncela. Benaurat i necessari teatre en aquests dies!

 

Paradoxalment, em ve al cap també Walter Benjamin i la seua proposta de superació del llenguatge actual, dominat per aquella finalitat merament comunicativa on la intenció de l’emissor és fonamental. El llenguatge que ha de perseguir-se ha d’ésser essencial, traducció directa de les coses. Hem abandonat el terreny sagrat de les paraules i ens hem endinsat en les sorres movedisses de la loquacitat i la xerrameca. La perversió (o dessacralització) del llenguatge ens fa caure en el parany de la demagògia i l’engany. Les paraules ‘creen’ la realitat perquè el nostre coneixement del món i de nosaltres mateixos és necessàriament verbal. Pegueu una ullada al circ polític madrileny i entendreu de seguida el que intente explicar. Així, des d’una proposta dramàtica ben diferent, Els que parlen evoca la reflexió lingüística de la dramatúrgia mayorguiana i de la imprescindible resacralització del llenguatge.

 

A Els que parlen, ens van despullant del nostre llenguatge comunicatiu, de la cortina de paraules amb la qual ens envoltem per protegir-nos de la realitat i del món, o senzillament per no veure’ls. Es tracta d’anar desmuntant la taral·la darrere de la qual ens amaguem i que ens impedeix aguaitar per la nostra finestra interior i per la dels altres. Els que parlen ens mostra la nostra fragilitat si abandonem la bastida lingüística que ens sosté i el parament de vèrbola que mostrem als altres i ens guarneix. Amb rialles i humor, qui s’aprope a aquesta obra anirà desarmant la mecànica del llenguatge que ens aguaita avui: al llenguatge social i polític, a les nostres converses quotidianes, a la nostra pròpia intimitat. És un exercici fet sense sàtira ni burla, però necessari per trobar l’essència del nostre ser: Com esteu? Com us sentiu? Silenci.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto extreta de la xarxa