Espere que el muntatge gire i torne als escenaris de Madrid, al Teatre Galileo o a qualsevol altre. A les taules del Galileo, hi vaig gaudir fa anys (aquesta vegada no recorde l’any) d’una posada en escena irrepetible d’El chico de la última fila, tan senzilla com veraç. Vaig pensar que potser et trobaria perquè era el darrer dia de representació. Després vaig entendre bé per què no. Segueix amb La colección anotada sota el braç. ¿Escribirás mientras tu mano pueda sostener la pluma? Sé que com Teresa i l’Inquisidor ens acabarem trobant i serà al teatre o entre llibres, algun dia, serà inclús sense mascaretes, perquè “en libros he encontrado el consuelo que no me dan las gentes. […] El libro es escudo que frena los golpes de los pensamientos”.
“La imaginación es la loca de la casa” i així, com un boig, t’has inventat aquesta trobada entre un home, segur de qui és i de les seus conviccions, i una dona, que dubta a cada pas i que no tracta de convèncer a qui té al davant. Teresa sols pretén mostrar la veritat del seu cor, però és conscient de les limitacions del llenguatge per fer-ho. “La lengua está en pedazos y es solo el amor el que habla”. I aquesta singularitat la converteix en una subversiva, perquè les seues paraules “suenan a utopía, a república de mujeres, a disparates”. Sols poc a poc aniran caient els prejudicis d’ambdós: ell està convençut que està davant d’una amant del teatre que cerca la notorietat i ella potser pensa que es troba enfront d’un dominic que no donarà treva al seu projecte de viure en una comunitat com els primers cristians. Els dos, tan distants físicament al principi, s’equivoquen, es mouen per l’escenari perseguint-se amb els seus arguments per acabar coincidint en el pensament i en el llenguatge, però també en les mirades i en les mans. Aquesta trobada es produeix gràcies a una llum molt propera al teatre de Buero Vallejo.
Sabem tu i jo (i també els personatges) que l’hàbit no fa el monjo, però l’ajuda. En aquest cas, el muntatge col·labora amb el text, l’enlaira des de l’escenari i ens llança les paraules al pati de butaques. Els actors Clara Sanchís i Daniel Albaladejo desapareixen de l’escenari, perquè aquest dos únics personatges omplen l’espai escènic habitat per aquelles dotze cadires blanques, buides, totes diferents que representen les germanes de Teresa, els dotze apòstols, els espectadors, tu i jo, parlant en el text del text. “De lo que no se puede hablar, más vale callar”. Aleshores tots ens callem perquè prenguen la paraula Teresa i l’Inquisidor.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario