JAURÍA de Jordi Casanova

Jauría és una obra de teatre document, nom amb el qual es coneix un tipus de teatre que fonamenta la seua dramatúrgia al voltant d’un fet real. Jauría és una obra escrita per Jordi Casanova, el muntatge de la qual és dirigit per Miguel del Arco. Jauría reconstrueix els fets de la violació en grup perpetrada per cinc individus contra una jove madrilenya de divuit anys la matinada del set de juliol de 2016. Totes les oracions pronunciades pels cinc actors i l’única actriu del muntatge són transcripcions literals dels judici a La Manada. El final de l’obra fou modificat i ampliat segons va anar resolent-se la sentència a les diverses instàncies judicials.

El fet que tot el que escoltem al pati de butaques haja estat pronunciat per algun dels protagonistes d’aquest mediàtic cas li atorga a l’obra una dosi de realitat que remou la consciència més inalterable de qui assisteix a aquesta representació. La imponent presència física dels cinc, Pablo Béjar, Fran Cantos, Álex García, Ignacio Mateos i Javier Mora, ens apropa, només en alguna mesura, a la intimidació que va haver de patir la víctima d’aquesta violació. María Hervás, l’actriu que interpreta a la víctima, com ella, se sotmet a una doble violació: la d’aquells cinc homes joves que van viatjar a Pamplona pels San Fermins amb la intenció de sotmetre el més jove al seu ‘ritus d’iniciació’ i la de les instàncies judicials, advocats de la defensa i aparell jurídic.

No es tracta d’una obra equidistant, ja que el director del muntatge es defineix com un home progressista i feminista, però sí que pretén mostrar-nos com veuen i van viure els fets tots els protagonistes d’aquesta terrible violació. En aquest posar-se en la pell d’algú que duu a terme actes semblants radica la baixada als inferns interpretatius que han degut realitzar aquests actors. Perquè el més salvatge d’aquests fets que es presenten no són les deu agressions sexuals amb penetracions bucals, vaginals i anals, ni el linxament mediàtic que va patir la víctima des de diversos fòrums a Internet revelant inclús la seua identitat i imatges seues. El més tremebund no fou que les defenses dels acusats espiaren i investigaren la víctima després de l’agressió, ni que se la sotmetés a un procés judicial encaminat a qüestionar i desmuntar el seu relat. El més inaudit d’aquest cas i de tots els que tenim notícia és que els cinc autors i els seus entorns socials estan convençuts de la seua innocència, pensen que, no sols no van cometre cap delicte, sinó que no van fer res dolent. Això és el més aterridor d’aquest cas perquè perpetua la ‘cultura de la violació’ en què vivim, segons la qual, cinc joves d’una envergadura física considerable poden introduir un jove a un cubículum d’escassos metres, intimidar-la, humiliar-la, violar-la repetidament sense que passe res, perquè forma part de l’oci masculí i de l’aprenentatge d’ésser un bon fill del patriarcat. Mentre no siguem conscients de la humanitat que se’ns fuig emparant i justificant aquests tipus de comportaments, no podrem buscar l’antídot per aquesta societat malalta que normalitza l’explotació sexual de les dones. El més trist és que sabem quin és el revulsiu: l’educació.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu