CRÒNICA DE JERUSALEM_07

DIA 07. TEL AVIV: Avui hem caminat per Tel Aviv de valent. Les noves tecnologies diuen que hem recorregut gairebé desset quilòmetres a peu. De matí hem hagut d’aprendre nous costums pel canvi de ciutat. Hem baixat a desdejunar i la màquina de cafè no funcionava. He estat prement botons per veure si la feia anar però no hi havia manera. He preguntat a una xica que estava desdejunant i m’ha indicat que ella sí havia pogut fer-se un cafè. Per últim, he demanat ajuda a la dona que se’n feia càrrec i amb cara de pomes agres, ha vingut, ha mogut el recipient i la tapa on eren els grans de cafè sense moldre i la màquina ha començat a funcionar. Fins i tot, les màquines em resulten hostils a aquesta terra. Què hi faré?

Hem preguntat al recepcionista de l’hotel on podíem comprar una Rav Kav, la targeta de transport públic israelià. Ens ha contestat que podíem fer-ho a algunes estacions o als mateixos autobusos, però no a tots. No semblava molt segur de la informació que ens estava donant. No obstant això, li hem donat les gràcies i hem eixit al carrer per trobar-nos amb Tel Aviv. Hem abaixat pel carrer Hayarkon, un vell conegut per nosaltres, i hem girat cap a l’esquerra per ensopegar-nos primer amb el carrer Ben Yehuda, primer paral·lel, fins arribar al carrer  Dizengoff, el segon i on havíem d’agafar l’autobús urbà 5 que anava cap al centre sud de la ciutat. No ha trigat molt en arribar-hi i no anava massa ple. El conductor ens ha venut finalment l’anhelada targeta Rav Kav i ens ha explicat com funcionava. La targeta anònima pot ser utilitzada per dues persones, però l'has de carregar fora del bus. Ell ens l’ha donada amb un bitllet senzill i ens ha dit que a l’estació central d’autobusos (final del trajecte) podríem carregar-la. L’he tinguda a les mans com si d’un tresor es tractés i me l’he mirada unes quantes vegades. És bonica: d’un verd cridaner, amb una figura antropomòrfica però amb unes orelles semblants a les d’un conill. Té una postura dinàmica, de costat, somriu, saluda amb una mà i amb l’altra sosté un maletí. Les lletres en alfabet hebreu contribueixen al seu caràcter exòtic i modern alhora.

Hem recorregut en autobús el centre de la ciutat fins l'estació central d’autobusos. Era un dia feiner i a aquella hora tothom marxava a treballar. Hem arribat a la plaça Dizengoff, aquest fou un polític sionista i primer alcalde de Tel Aviv, per continuar pel carrer d’aquest mateix senyor fins a la plaça Habima, una altra de les places importants. A aquesta plaça comença el bulevard Rothschild, un dels més coneguts de la ciutat. Hem travessat l’avinguda sencera fins prendre el carrer Levinski on és l’estació central d’autobusos. Quan hem posat un peu al terra, començava l’aventura. 

Només abaixar-nos-en hem recarregat la nostra targeta amb trenta sèquels. Mínimun, ens ha dit el noi de la botiga que venia de tot. Hem caminat fins al barri de Jaffa, el primer barri jueu de la ciutat. Hem trepitjat tota l’avinguda Shalma que fa la sensació de ser un barri humil amb edificis vells i bruts. Tel Aviv fa tota la impressió de ser una ciutat de contrastos, amb zones amb un fort desenvolupament i especulació immobiliària i altres barris més deprimits i pobres. No és el cas de Jaffa. La Torre del Rellotge i la zona del mercat estan molt cuidades i en recuperació. S'hi veuen cafès bonics i els carrers nets i arreglats.

A Jaffa hi és l’origen de l’actual Tel Aviv. Durant milers d’anys va ser un dels grans ports del Mediterrani. L’actual Tel Aviv no existia. Ha estat en mans molts diverses al llarg del temps: assiris, babilonis, egipcis, macabeus... Els romans no hi van tenir interès perquè tenien un port a prop: Cesarea. L’actual Jaffa comença a forjar-se al segle XIX. Allà pel 1820 ja hi havia jueus a Jaffa. Aquesta primera població jueva a Palestina és coneguda com ha-yishuv ha-yashan o ‘vella colònia’. A finals del segle XIX, Jaffa era una destinació preferent per als hebreus que arribaven a Palestina. Va ser aleshores quan van començar les migracions sistemàtiques de jueus europeus a Palestina, conegudes com aliya. L’origen d’aquestes migracions massives es troba als pogroms que hi va haver en països de l’est europeu contra la població jueva, concretament a Rússia, Ucraïna o Romania. Van ser un total de cinc aliyes des del 1881 fins als anys 30 del segle XX. Llegir-ne resulta interessant per entendre com va anar assentant-se la població jueva a aquesta terra i com van començar els enfrontaments amb les altres comunitats.

S’ha de dir que les tensions entre els diferents corrents i grups dins del judaisme també són constants. Els askenazis o jueus provinents d’Europa Central i Oriental no van estar ben vists, i la seua intenció de promoure el progrés en escoles laiques va ser rebutjada per la comunitat jueva de Jerusalem del segle XIX, molt tradicional. També hi ha hagut retrets per als jueus ultraortodoxos que viuen preferentment a la ciutat santa perquè no treballen i es dediquen exclusivament a l’estudi de les escriptures i a l’oració. Actualment, els jueus que venen de Rússia tampoc són acollits amb calidesa. I és que Israel és un país forjat en la segregació i la diferència entre els seus habitants. Crida l’atenció el fet que és una democràcia parlamentària que no té una constitució que garanteisca la igualtat entre tots els seus ciutadans.  

Els jueus van anar comprant terra a Palestina a preus baixos per anar estenent el seu domini i presència a poc a poc. Un dels que va comprar milers d’hectàrees va ser el baró Edmond Rothschild de París, nom de la principal avinguda de Tel Aviv, i que va afavorir les primeres estructures burocràtiques i administratives a finals del segle XIX. Tots aquests immigrants europeus van arribar sota les idees nacionalistes del Romanticisme europeu, cercant el somni sionista que encara no havia estat definit per Herzl però que ja estava perfilant-se. Els líders jueus van negociar amb les autoritats turques per garantir l’entrada dels emigrants jueus a Palestina, però no hi van arribar a un acord fins al punt que Herzl o Ben Yehuda van pensar que calia cercar altres alternatives i trobar un lloc on pogueren arribar els jueus que abandonaven Europa: els britànics van proposar una regió deshabitada de Uganda, a l’Àfrica oriental, lloc que inicialment els va semblar bé.

La segona aliya o onada migratòria va començar al 1904 fins l’inici de la Primera Guerra Mundial, quan el pare del sionisme propagava les seues idees sionistes. Al 1909 es va fundar, als afores de Jaffa, un assentament menut que acabaria convertint-se en l’actual Tel Aviv segons va anar creixent i desenvolupant-se. Va començar on avui es troba l’encreuament entre el carrer Herzl i el bulevard Rothschild. Tres anys abans, Meir Dizengoff, primer alcalde de la ciutat com us deia més amunt, havia fundat a Jaffa, amb seixanta famílies, la primera ciutat completament jueva. El nom de la nova ciutat, Tel Aviv, vol dir ‘Turó de Primavera’ i ve del títol de la traducció al hebreu de la novel·la utòpica de Theodor Herzl, Altneuland. També apareix al llibre d’Ezequiel 3, 15. No obstant això, durant la Primera Guerra Mundial la seua evolució es va frenar, ja que a la primavera de 1917 l’administració otomana va expulsar tots els jueus de Tel Aviv i Jaffa. Un cop acabada la guerra, ja sota domini britànic, a la Declaració Balfour, Londres declarava que veia positivament l’establiment d’una “llar nacional jueva” a Palestina. Aleshores la ciutat va reprendre el seu creixement de manera exponencial. S’ha de dir que els britànics van mantenir una doble actitud sense escrúpols que, finalment, va anar contra els palestins i els interessos àrabs a la regió. Els britànics hi van romandre tres dècades: des del 1917 fins la declaració de l’Estat d’Israel al maig de 1948.

La tercera emigració o aliya va començar al 1919 i va durar cinc anys. La població hebrea va tocar les cent mil persones. Els britànics no ho van tenir fàcil per mantenir el domini i la calma a Terra Santa. Els àrabs s’oposaven a les immigracions massives de jueus. Com a conseqüència dels disturbis ocorreguts al maig del 1921 a Jaffa, molts jueus van fugir cap al nord de Tel Aviv. Hi va haver nombrosos morts, tant de jueus com d’àrabs, i l’Alt Comisionat Herbert Samuel va haver de declarar l’estat d’emergència. Una de les conseqüències va ser que es va suspendre la immigració jueva, malgrat la Declaració Balfour. Tot plegat va contribuir al fet que la població de la nova ciutat arribés als trenta-quatre mil habitants.

Els anys trenta van ser anys decisius en l’arribada de població jueva provinent d’Europa. La quarta i cinquena aliya estaven formades per jueus que fugien de l’Alemanya nazi. Tel Aviv va créixer moltíssim a aquella dècada pel seu atractiu, però els conflictes entre àrabs i jueus van augmentar considerablement també. Molts polonesos s’hi van establir a la capital telavivina. Com més llegeix sobre la història d’aquesta terra més me’n adone que el conflicte hi és present des de fa tant de temps que ni els seus habitants ho recorden.

Hem passejat pel barri de Yaffa i hem gaudit de l’ambient agradable d’un barri que vol obrir-se i semblar modern. Ens hem pres un capuccino al Cafè Yaffo que ens ha sabut a glòria. Es tracta d’un local restaurat que vol mantenir el gust antic del vell Yaffa. Ens ha atès una xica que vestia una samarreta que deixava a l’aire els seus muscles. He pensat que aquest fet no em crida l’atenció ni gens ni mica al lloc on visc i que aquí esdevé una alenada d’aire fresc. L'aspecte exterior de la gent és molt més modern i, fins i tot, alternatiu. Hi ha pocs jueus amb vestimenta religiosa o kipà. Les dones no porten perruca, van sense mànigues ensenyant els braços i hi ha dones grans amb pantalons. Res a veure amb Jerusalem. Ja ens va bé un poc de la lleugeresa de Tel Aviv encara que és impossible deixar de fer-se preguntes. 

Després de pagar, he anat al servei. Al corredor he trobat el certificat kosher del local. Aquest paper verd és penjat a molts restaurants i ha esdevingut gairebé una moda, inclús més enllà de les creences religioses. El kashrut (substantiu de kosher) són totes les lleis que parlen del que es pot o no es pot menjar dins de la llei jueva. Al Pentateuc hi ha molts passatges on es diu quin aliments no pots menjar i com has de cuinar-los. Tot el menjar que la Torà prohibeix no es mengen i són anomenats taref (prohibits). El Talmud també presenta les seues pròpies prohibicions. Tot allò que es pot menjar es diu kosher, que en hebreu vol dir ‘adequat’, perquè compleix amb les lleis toraiques i talmúdiques. El kashrut és tota una filosofia desenvolupada al voltant de les pràctiques de la cuina jueva. Per al jueus ortodoxos, és una forma de connectar-se amb Deu mitjançant la santificació del menjar. Per a molts jueus és una pràctica diària important a la seua vida quotidiana i els ajuda a sentir-se protegits per Deu i el judaisme. Hi ha rabins que s’han especialitzat en aquest tema i han dedicat anys de feina i estudi a entendre les normes, que són extenses i específiques, i complir-les. No obstant això, les lleis més bàsiques per mantenir una cuina amb menjar kosher són senzilles i conegudes per la majoria del jueus.

Pel que fa als animals, només poden menjar mamífers remugants (amb més d’un estómac) amb la peülla partida. Per tal que l’animal siga kosher, ha de tenir ambdues característiques. Si en falta una, és taref. La vaca és kosher perquè té la peülla partida i més d’un estómac, fet que no ocorre amb el porc que no té dos estómacs. Tampoc no poden menjar ni conill ni cavall perquè, encara que són remugants, no tenen la peülla partida. A més, els animals han de ser sacrificats amb justícia i misericòrdia provocant-los el menor dolor possible. Per tal que la carn siga kosher se li ha de fer shejitá a la vaca a l’hora de matar-la, que vol dir fer-li un tall a la gola que evita el seu patiment. La persona que ho duu a terme s’hi ha preparat i ha estudiat rep el nom de shojet, que ha de fer les benediccions perquè l’acte siga sagrat abans de començar i la vida de la vaca siga elevada pel sacrifici. Fins i tot els ganivets han d’estar convenientment afilats perquè el tall siga ràpid i net i no faça mal innecessàriament l’animal.

Per últim, no es poden barrejar llet i carn de cap manera. És una prohibició molt forta a la Torà. Si es vol que el menjar siga kosher, cap derivat de la llet pot tocar la carn que es menja ni viceversa. Aquesta norma s’aplica d’igual manera per als estris de cuina. Els plats, les coberts, les olles absorbeixen els ingredients i el sabor del menjar que hi manipulem, es a dir, que les famílies observants tenen dues vaixelles i diversos sets d’estris separats físicament. Si un plat s’ha fet servir per carn no es pot tornar a emprar per menjar productes lactis si no s’ha produït un procés de kasherització. I allà era jo, a un cafè de Yaffa contemplant el certificat kosher que mostren amb orgull, després d’haver buidat la bufeta.

Hem anat a la costa i hem caminat una mica a la vora del mar. Els colors de l'aigua eren verdosos, tan bonics. Abans de trepitjar la sorra hem observat des del passeig marítim que un home amb un cavall vigorós i jove era a la platja. La pell de l’home, daurada pel sol, era del mateix color bru que el seu company equí. L’home, amb el pit descobert, agafava el cavall per la brida però l’animal es resistia a ser pres i dominat. Des de dalt érem uns quants els que observàvem l’escena encegats pel la llum del sol i la bellesa de l’instant.

De camí a Neve Tzedek, el barri blanc, hem passat per l'antiga estació de tren de Yaffo. Ara és una mena de centre alternatiu amb cafès i botigues d'art caríssimes plenes d’objectes artesans i artístics bellíssims. El mateix ha ocorregut amb Neve Tzedek. S'hi troben molts edificis de l'època Bauhaus, uns amb façanes molt netes i altres en procés de recuperació. L'habitatge a Tel Aviv i Jerusalem té un preu prohibitiu: més o menys el doble que a Madrid o Barcelona. A més, Tel Aviv viu un moment d'expansió i especulació immobiliària important. Una bona manera d’entendre la importància de l’estil Bauhaus a Tel Aviv és comparar-la amb la rellevància del modernisme a Barcelona. Tel Aviv és el lloc del món amb el major nombre d’edificis d’aquest estil arquitectònic. Hi ha prop dels quatre mil. La Bauhaus fou una escola arquitectònica fonamental fundada a Alemanya per Walter Gropius que fou tancada pels nazis. Aquesta escola cercava promoure l’harmonia entre la funcionalitat i l’estètica, tan difícil de mantenir. Molts dels arquitectes jueus de la Bauhaus alemanya i els seus alumnes van fugir a la Palestina dels anys 30 del segle passat després de l’ascens dels nazis. A Tel Aviv hi van aprofitar per posar en pràctica un pla urbanístic d’acord amb les característiques desèrtiques de la zona on es troba aquesta ciutat. Per això es van promoure els colors clars a les façanes dels edificis per evitar la calor i es van construir cases emprant com a material la sorra del desert. Aquest barri blanc va ser el primer en ser construït als afores de Yaffa. Actualment és un veïnat elegant, amb moltes cafeteries, galeries d’art i tallers de disseny. Els carrers no són molt amples però sí tranquils i la llum ho impregna tot. Passejar-hi és un bon exercici matutí, perquè el temps sembla alentir-se. No és d’estranyar que reba el nom de Ciutat Blanca de Tel Aviv.

Un fenomen similar passa amb el barri de Florentin, al qual hem arribat després de creuar el carrer Jaffa, identificable pels seus edificis d’habitatges decadents. Té aquest nom per David Florentin, que va ser un jueu grec que va comprar aquesta zona en la dècada dels 20. Llavors va ser fundat per jueus grecs provinents de Tessalònica. És un barri bohemi i alternatiu que comença a patir aquesta renovació interessada i especulativa. Històricament ha estat  habitat per treballadors i comerciants, que han aprofitat la bombolla per vendre els locals a alts preus. Aquests comerços han donat pas a impressionants lofts. És un districte urbà i bohemi, un petit paradís de la cultura alternativa. Caminant-hi és fàcil trobar molts graffitis pintats en murs i façanes de diversos punts del veïnat. També hi ha algunes fàbriques reconvertides en centres artístics. He pensat que si hi ha alguna essència telavivina s’ha de cercar en aquests barris que hem trepitjat aquest matí. A Florentin s’hi palpa la transició entre edificis en condicions precàries amb un parell de construccions de la Bauhaus en bon estat. Tel Aviv vol ser una ciutat en procés de modernització constant i el seu cor bategant s’hi troba aquí.

La vida nocturna de Florentin és molt animada i es pot gaudir de sales de concerts, restaurants i bars de copes. Si hagués nascut mussol i no falcó, us ho podria contar però la meua natura diürna no m’ho permet. No obstant això, hem dinat en un bar típic anomenat Beit Lechem Hummus. Hem menjat un hummus boníssim i barat, cosa estranya a Israel. Es troba a una cantonada d’un encreuament de carrers on es pot triar diferents restaurants. Aquest és el més senzill i el més genuí. Pots prendre té de menta (tshai nana) de franc i has de triar l’hummus entre la versió fuul (amb faves especiades) o masabacha (amb cigrons i tahina tèbia). Nosaltres hem triat el segon amb un bon pa de pita. Beit Lechem significa ‘casa de pa’ en hebreu i és el nom de la ciutat de Betlem (Bethlehem).

Després de dinar, calia abaixar el pa i l’hummus i hem seguit la nostra ruta. Florentin ens ha deixat un bon gust de boca. Ens ha costat una mica trobar el mercat Lewinsky de les espècies a aquest carrer. És molt apreciat pels chefs com un minibarri de botiguetes i rebosts. Es va crear als anys 20 per immigrants dels Balcans i és un lloc on els cuiners poden comprar herbes aromàtiques, espècies fresques, oli d’oliva i altres delicatessem. A continuació, hem caminat cap al centre de la ciutat més bulliciós. Hem deixat a mà dreta el Boulevard Rothschild, per seguir carrer Allenby amunt i trobar-nos amb el Barri Iemení.

Ja he dit que Tel Aviv és una ciutat de contrastos. Vol ser una ciutat amb l’arquitectura més moderna, però és també una ciutat a mitjan camí entre Àsia, Europa i Àfrica. El Barri Iemení és el típic barri popular amb els seus carrerons i mercat bulliciós de sabor àrab. El Mercat del Carmel es troba a un carrer ample i llarg ple de botigues i parades on la gent va amunt i avall comprant i xerrant. És el mercat més atrafegat de Tel Aviv i és a la zona de vianants del carrer Nahalat Binyamin, envoltada de carrers malgirbats. Quan et fiques, les veus, els crits i els olors t’envolten completament creant una atmosfera d’irrealitat i il·lusió. No m’agraden les aglomeracions de personal però he de reconèixer que als mercats dels països que he visitat es on es pot assaborir quelcom del bessó de la seva cultura i idiosincràsia. No tenen res a veure amb els impersonals centres comercials i els supermercats uniformes. S’hi pot comprar des de roba de platja rebaixada fins al típic suc de magrana. Allà els veïns es fan amb olives, fruits secs, fruita, formatge, pa...

Hem recorregut tot el carrer heroicament i hem sortit sanes i estàlvies. Déu n’hi do la gentada que hi havia! Ens hem apartat una mica del mundanal soroll i ens hem aplegat a un banc on hem descansat una mica. La calor es xafogosa i apegalosa com a València o Barcelona. De sobte, ha començat a córrer una mica l’aire i ha estat una benedicció de Yavéh o Alà que hem agraït. Tel Aviv és una ciutat mediterrània i, de tant en tant, et fa aquests regals. Després de fer algunes bromes sobre el nostre cansament i l’oratge, hem reprès la marxa cap a la part més senyorial de la ciutat.

Al començament del Boulevard Rothschild es troba el Museu de la Haganà. No hem tingut l’oportunitat de visitar-lo però deu ser un lloc ben interessant. El museu conta la formació i les activitats d’aquesta organització paramilitar precursora de les Forces de Defensa d’Israel (IDF). Haganà vol dir la defensa en hebreu. Aquest grup d’autodefensa jueva es va crear al 1920, durant l’època del Mandat britànic de Palestina. Volien protegir els kitbutzim (granges i cooperatives israelianes) dels atacs que van rebre als anys 20 i 30. La població jueva va patir diversos pogroms per part dels àrabs com el de Jerusalem al 1920, els disturbis de Jaffa al 1921, dels quals ja hem parlat, o els motins àrabs de 1929, com els d’Hebron. Els atacs durant la revolta àrab entre els anys 1936 i 1939, on destaca la massacre de Tiberíades on van morir denou jueus, onze dels quals eren xiquets, van contribuir a reforçar a la Haganà. A banda de la tasca de protecció, la Haganà també va col·laborar en l’entrada il·legal de més de cent mil jueus a Palestina quan el govern britànic va restringir la immigració al 1939. Després de la Segona Guerra Mundial, la Haganà també va dur a terme operacions antibritàniques. Ha estat una organització polèmica i controvertida que ha tingut entre els seus membres més coneguts als primers ministres, abans de ser-ho, Ariel Sharon i Shimon Peres.

Nosaltres hem optat per l’acció més pacífica de recórrer el Boulevard Rothschild, una mena de Camps Elisis israelians. És un passeig molt agradable. Té carril bici ja que n’hi ha moltes i també bastants patinets elèctrics. Odie els patinets elèctrics. Quin problema té la gent amb caminar? El bulevard està flaquejat per cases unifamiliars d’una planta o dues d’estil Bauhaus. Hi ha modernes oficines, bons restaurants i edificis oficials. A la vorera central hi ha bancs per seure i grans arbres que donen agradables ombres que et conviden a seure i gaudir de les vistes quotidianes de la gent passant. Acaba a la Plaça Habina, també coneguda com la plaça de l’Orquesta. És un immens espai públic important en la ciutat. Allà hi ha diverses institucions culturals: el Teatre Habima, el Palau de la Cultura i el pavelló d’art contemporani Helena Rubinstein. La plaça es troba a la intersecció de Rothschild i el carrer Dizengoff, que havíem recorregut aquell matí ja llunyà. Allà hi havia un espai acotat per una tanca de fusta i amb el terra cobert de gespa artificial, amb gent llegint i jaient a una mena d’hamaques de tela, i nens jugant.

Hem volgut esprémer el dia i hem caminat fins el Tel Aviv Museum of Art. L’edifici contemporani, dissenyat per l’arquitecte nord-americà Preston Scott Cohen, és senzillament espectacular. Està situat a l’extrem est del centre de la ciutat i la seua oferta és amplíssima, incloses activitats per a nens. La seua col·lecció d’art impressionista i post-impressionista europeu és magnífica: Renoir, Gauguin, Degas, Pissarro, Monet, Picasso, Cézanne, Van Gogh, Matisse, Chagall i algun senyor més. També tenen una part dedicada a l’art israelià. L’edifici té dues parts amb dues entrades diferents. Estan connectades per l’interior i per un jardí que acull una agradable cafeteria on es pot seure i menjar a la vora d’una font. No hem desaprofitat l’ocasió i hem fet una aturada perquè el dia ja començava a pesar-nos seriosament. Hem ocupat una taula que ha estat on hem fet el nostre berenar-sopar europeu. Allà hem tornat a observar els telavivins que gaudien d’aquell oasi amb nosaltres. No els coneixíem ni els tornarem a veure, però vam coincidir durant un temps en un lloc bonic i agradable on les converses a mitja veu suraven per l’aire i s’enlairaven cap al cel. Hi havia un parell de nens que volien pujar-se a una escultura però una de les vigilants els ha cridat l’atenció i els ha dit que no podien fer-ho. Un dels nen la mirava estranyat perquè no reconeixia el suposat valor que aquella senyora li atorgava al seu objecte de joc. La seua mare ha acudit per fer-li-ho entendre.

El capvespre començava a aguaitar i les cames ens feien figa. Hem tornat amb el mateix autobús del dia anterior, el número 55. Hem cercat la parada que es trobava tocant un hospital. Una dona gran molt amablement m'ha preguntat en anglès, mirant-me als ulls, si necessitava ajuda quan ha vist que comprovava el trajecte al cartell que hi havia a la parada. Portava unes ulleres rodonetes i tenia els ulls blaus. 

Dijous, 29 d’agost de 2019

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto: María José Mier Caminero