CRÒNICA DE JERUSALEM_04

DIA 04. HEBRON - JERUSALEM: De bon matí hem tornat a Jerusalem Est. Hem caminat bordejant la Ciutat Vella deixant a mà dreta la Porta de Jaffa. Un cop hem arribat a la Porta de Damasc, només ens calia pujar pel carrer Nablus per trobar el Mihbash Restaurant, el lloc on havíem quedat amb Abu Hassan, un àrab que fa visites polítiques als territoris ocupats. Hem hagut d’esperar fins que ha arribat una família d’italians, amb dos adolescents, que han fet tard. Abu Hassan ens ha preguntat on vivíem i ens ha advertit que els italians mai no són puntuals. Amb més d’un quart d’hora de retard, hem eixit cap a Hebron quatre italians, una francesa i dues espanyoles (això diu els nostres passaports i no és cap acudit). Abu Hassan conduïa el microbús mentre intentava fer-nos alguna explicació sobre l’altra cara de l’ocupació. Dic que ho intentava perquè la dona francesa que anava asseguda a la seua vora insistia a intentar parlar-nos de la seua feina com a terapeuta i de les seues investigacions sobre el llibre bíblic, el Càntic dels Càntics. Ens ha informat que era amiga de Sant Joan de la Creu i ens ha deixat ben clar que aquella era la seua quarta estada a Jerusalem. La dona italiana, que també era terapeuta, l’escoltava amb atenció. No sé si ho sabeu però hi ha una síndrome de Jerusalem. Dels milions de viatgers que visiten la ciutat santa cada any, n’hi ha que acaben trasbalsats, d’una manera mèdicament diagnosticable. Sembla que la Ciutat Vella, atrapada en el temps, i la petjada dels profetes deixen una impressió tan forta en alguns turistes que es poden pensar que són Samsó o la Verge Maria encinta. He pensat si el cas d’aquesta senyora francesa no seria un dels cinquanta que es diagnostiquen cada any. El primer cas es va documentar al 1930 i ho fa ver el psiquiatra Hinz Heman. En la actualitat, els pacients són ingressats als psiquiàtric públic Kfar Shaul, a les afores de Jerusalem Oest. Allà els hi tenen en observació fins que se’ls passa una mica. Em sembla que, conduint cap a Hebron, no ens vindrà de pas.

Hem tornat a contemplar i bordejar el mur de la vergonya. Hi ha trossos en què és de filferro i fa com meandres, dividint les terres del propis palestins. Aquesta avinentesa impedeix que molts palestins puguen conrear les seues terres. Abu Hassan ens ha contat que Cisjordània (nom que rep Palestina) va  ser dividida en tres zones (A, B i C) als Acords d’Oslo al 1993. Els que pentinem alguna cana recordem aquella instantània d’Isaac Rabin i Yasser Arafat encaixant les mans mentre Bill Clinton els mira satisfet al bell mig de ambdós. Aquell tractat havia de ser el principi de la pau definitiva i el reconeixement dels dos estats: palestí i israelià.  

L’Àrea A és controlada per l’Autoritat Nacional Palestina i comprèn les vuit ciutats palestines i les seues àrees metropolitanes, com Nablús, Ramala, Belén, Jericó o el 80 % d’Hebron. L’Àrea A és el 18 % del territori de Cisjordània. Jerusalem Est no hi és inclosa. Aquesta zona se suposa que és de domini plenament palestí, però des del 2002 que es va produir l’Operació Escut Defensiu, Israel incompleix la prohibició d’entrar-hi i s’endinsa principalment de nit per fer detencions de palestins.

L’Àrea B és sota control civil palestí i control militar israelià. Comprèn el 22 % del territori de Palestina. Hi ha pobles i no s’han produït assentaments israelians. Per últim, l’Àrea C (amb control civil i militar israelià) és el 60 % del territori de Cisjordània. En aquesta zona és on es produeixen els assentaments israelians il·legals, consentits pel govern. Primer planten quatre o cinc cabanes (edificacions molt precàries) que els militars enderroquen. Però als pocs dies hi tornen a aixecar-les i així van fent-se més grans de mica en mica, fins que són poblacions consolidades. Una situació més dramàtica hi ha a Jerusalem Est. És el propi govern israelià qui construeix els assentaments i després ofereix els habitatges a un bon preu. Viure a una assentament és considerablement més barat que fer-ho a Jerusalem Oest, on el preu del metre quadrat és prohibitiu.

Ja a Hebron, Abu Hassan ha aparcat el seu microbús i hem pres dos taxis que ens han abaixat al centre de la ciutat. Ell no pot conduir amb el seu vehicle fins allà. Hem caminat una mica fins que hem arribat a la Mesquita d'lbrahim on hem vist la tomba d'Abraham i Sarah, la seua dona, que va engendrar Isaac quan tenia noranta anys segons la Bíblia. Les tombes d'Isaac, Jacob i les seues dones, Rebeca i Lia, són a la part que ara és sinagoga. Des de la tomba de Sarah és possible intuir el que passa a l’altra banda. Hem hagut de treure’ns les sabates i tapar-nos amb una túnica perquè vestíem amb pantalons. A la part dreta, les dones pregaven separades dels homes. La mesquita és molt bonica.

Aleshores Abu Hassan ens ha contat els fets que van ocórrer al febrer de 1994, quan la pau era a tocar. Un divendres, un israelià, anomenat Baruch Goldstein, va passar tots els controls policials que avui hem passat nosaltres i, durant l'ofici religiós a la mesquita, va començar a disparar contra la gent. Va matar vint-i-nou palestins i va ferir tres-cents més. Els supervivents el van acorralar a una cantonada que ens ha assenyalat amb el dit i el van ofegar. Goldstein va ser soterrat a Hebron i és lloc de visita per als israelians. La resposta del govern israelià no fou cercar els possible còmplices i empresonar-los; va clausurar la mesquita durant nou mesos i va dur a terme altres mesures de persecució entrant a domicilis privats durant la nit per intimidar i cometre arrestos. Quan van poder entrar-hi a la mesquita un altre cop, havia estat dividida en dues parts com l’hem vista avui. Els musulmans només en tenien el 40 % de la superfície total. A l’altra banda s’havia construït una sinagoga a la qual s’accedeix des de la part posterior pujant per unes escales.  

Abu Hassan no ens ha contat que els israelians també van patir la seua massacre. Cada part té la seua pròpia. Aquesta va ser al 1929. Molt abans de la proclamació de l’Estat d’Israel al 1948. Els àrabs van matar seixanta-set jueus. Van morir nens i bebès. Si la visita la fas amb un jueu et porta al cementeri perquè veges la tomba d’aquests màrtirs. Tampoc no et diuen que hi va haver àrabs que van posar en perill les seues vides acollint en les seues cases els jueus que fugien d’acabar morts. Als anys 20 del segle passat, hi va haver una forta immigració jueva i van començar les tensions entre les dues comunitats que van desembocar en aquest brutal atemptat.

Hebron té un 80 % de palestins i un 20 % de colons jueus. La comunitat jueva està composta per quatre-centes o cinc-centes persones. Hi ha quatre mil soldats israelians protegint-los. El 90 % dels jueus colons són nord-americans del barri novaiorquès de Brooklyn. Venen amb les seues famílies, subvencionats per USA i organitzacions sionistes i passen sis mesos o un any. Després se'n tornen i en venen uns altres. Quina necessitat tenen de posar en perill les seues vides i la dels seus fills? He llegit també que aquests colons són subvencionats també per grups cristians fonamentalistes, perquè creuen que si els jueus ocupen la terra santa, Palestina inclosa, Jesús tornarà a la terra i els jueus es convertiran al cristianisme. De moment, els colons jueus tenen les seus propis carrers per on poden caminar lliurement, si es que hi ha algú lliure a aquesta terra.

Hebron és una ciutat de cent trenta mil habitants però no ho sembla en la zona per la qual ens movem nosaltres. Els carrers estan pràcticament deserts. Tots els dies els palestins d'Hebron han de passar controls policials, registres i toc de queda per anar a comprar menjar, visitar les seues famílies, anar a l'escola, entrar i eixir de casa. A les cases que hi ha tocant la mesquita, els seus habitants no hi poden tenir ganivets ni cap instrument que talle. Per això, han de portar fruites, verdures, carn i qualsevol menjar ja tallat abans d’entrar a casa. Per la nit, els controls es tanquen i els edificis i les cases que estan envoltats de reixes també. No es pot eixir de cap manera, si no ho autoritzen els militars israelians. Tant se val si hi ha una urgència mèdica, un part, un incendi o qualsevol altra contingència. Fa cinc anys hi va haver un incendi en un edifici i hi van morir cinc nens perquè van trigar massa a autoritzar el desallotjament i deixar-los fugir. Ho hem vist avui amb els nostres propis ulls.

Quan hem sortit de la mesquita, Abu Hassan ens ha comprat un gelat com si fórem nens. A aquest lloc és impossible no sentir-se així. Feia un gust molt bo a meló d’Alger. Me l’he empassat a mos rodó. A més, he tingut sort i he pres ració doble perquè portava llet i Maria José no en pot prendre. Mentre xuclava el pal del gelat, hem contemplat com els soldats israelians escorcollaven dos joves palestins. Els han fet pujar-se les samarretes per comprovar que no portaven cap explosiu apegat al cos.

Quan hem caminat una mica cap a un carrer per on només poden caminar els colons, un soldat israelià d'uns vint anys ens ha demanat el passaport. Abu Hassan li ha preguntat si era nou i ell ha contestat que no. “No te he vist mai”, li ha soltat. Se li notava que estava visiblement molest. Quan l’hem deixat, ens ha fet saber la humiliació que suposa viure així cada dia. I raó no li’n falta.

Avui era el tercer dia d’escola i hem ensopegat amb un grup nombrosíssim de xiquetes que hi sortien. Venien contentes i ens saludaven. Quan algú de nosaltres els volíem fer una fotografia, la seua reacció era ben diversa: unes saludaven a la càmera i somreien com si fórem a qualsevol altre lloc del món; altres, més tímides, es tapaven la cara perquè no volien ser enregistrades. Totes portaven una motxilla a l’esquena i una altra a les mans, nova de trinca, ficada a una bossa de plàstic transparent. Hem pensat que se l’havien d’haver regalat a l’escola. Potser per això anaven tan contentes. Les motxilles eren de colors molt vius i alegres, amb figures de Disney ben conegudes per tots. El muetzí ha començat a cantar cridant a tots a l’oració. Les nenes seguien amb la seua xerrameca i anaven ficant-se a les cases després de travessar les reixes. Aquest és el seu dia a dia més quotidià.

Mentre observàvem les nenes, ha passat a la vora nostra un vehicle militar blindat. La tensió es mastega amb les dents i no deixa respirar amb normalitat. Al costat de quatre soldats que feien guàrdia, hi havia una pancarta publicitària. Era d’una organització anomenada Breaking the silence, formada per soldats israelians veterans. Han decidit de trencar el silenci i donar a conèixer la situació en què viuen als territoris ocupats. Des dels defensors de l’ocupació, hi ha hagut alguna campanya per desprestigiar la tasca d’aquests homes que només conten el que han viscut com a soldats de l’exèrcit israelià.

Hem passat per davant d’una casa on uns nens jugaven i prenien el bany en una piscina inflable. Pegaven crits i també es tiraven aigua amb una mànega. Les mares eren assegudes a la vora observant-los. També ens miraven a nosaltres. Ens hem detingut a uns cinquanta metres i Abu Hassan ens ha explicat que aquella era la casa d’una família palestina. Van ser desnonats pel govern israelià. Van reclamar la decisió judicialment i van rebre el recolzament d’una organització no governamental. Finalment, van aconseguir tornar a la casa però van rebre una nova notificació per desallotjar-la. Van tornar a reclamar; aquesta vegada a la Cort Internacional de Justícia i, en passar el temps, els van tornar a donar la raó. Hi van ser a la casa una altra vegada. Des de feia un parell de setmanes, els colons hi havien tornat a la casa. A la façana hi havia una gran bandera d’Israel penjada des del sostre cap avall. En una cantonada hi havia també una bandera palestina més petita estesa des d’una finestra.

Hem recorregut un carrer on Abu Hassan no pot entrar perquè seria detingut. Ja ho va estar fa cinc anys. Ens va dir que ell ens esperaria en un punt de retorn on ens retrobaríem. Els carrers estaven completament deserts. Semblava que caminàvem per una ciutat fantasma. Les cases estaven abandonades y totes les botigues estaven tancades. Les paraules que més ha repetit al llarg de tot el dia han estat: ‘Enteneu el que vull dir?’ ‘A qui li importa tot açò?’ Les seues paraules retrunyien dins del meu cap. Ens va dir que la gent no se’n va perquè no vol que la facen fora de casa seua, però que vertaderament és molt dur aguantar tota la pressió. 

El mercat de la ciutat vella d'Hebron comença a reobrir alguns negocis lentament. El sostre del mercat està cobert per plàstics i una protecció metàl·lica. El motiu és evitar que els llencen objectes des dels habitatges superiors ocupats per israelians. Les autoritats israelianes no donen els permisos adients per reobrir els negocis o els demanen els impostos de quinze anys. Hem passat per un negoci local on hi havia una dona, la més perillosa de tot Hebron, que ven artesania local per ajudar les dones de la ciutat. Els italians s’han detingut a comprar un suc de magrana. Hem hagut d’esperar-los. Abu Hassan ha discutit amb l’àrab mentre el preparava perquè el preu era considerablement més alt que a Jerusalem. ‘Jo els he dit el preu i ells hi han estat d’acord’, li deia aquell home amb una expressió esbarrejada als ulls. De vegades, no cal saber àrab per entendre el que diuen.

En la segona intifada, tots els negocis del mercat antic van ser clausurats i també el mercat de les joies on hem aguaitat. Ara és una carrer ple d’escombraries i runes perquè els jueus també les llençaven des de les finestres de les seues cases perquè els àrabs no obriren les botigues de bell nou. De fet, el carrer roman clausurat per un filat que acaba en concertines en la seua part superior. Ens va assenyalar una casa on fa cinc anys els soldats israelians van entrar una nit i es van emportar un nen molt petit. Van trigar una setmana en portar el nen a casa amb els seus pares. El nen pateix seqüeles insuperables.

Hem passat a la part àrab d’Hebron que estava plena de paradetes. Semblava que havíem canviat de ciutat. Des de feia uns minuts, ens seguia un grup de nens palestins. Devien tenir uns deu o onze anys. Un d’ells ha intentat agafar-li les ulleres de sol a María José de sobre el cap on les duia de manera despreocupada. Li he cridat l’atenció pel que volia fer i m’ha fet un gest perquè callés. Li he tornat el gest de mut i a la gàbia i s’ha passat el dit índex pel coll com si volgués tallar-lo. M’he quedat de pasta de moniato. Què ha viscut un nen de deu anys per fer aquest gest a una dona gran estrangera?

Hem fet una aturada a un bar d’un amic d’Abu Hassan. Aquest fumava d’una catximba mentre ens treia ampolles d’aigua i preparava te de menta. L’etiqueta de l’ampolla de plàstic era ben diferent: verda i amb lletres àrabs. A Jerusalem son blaves i en hebreu. Hem anat caminant cap al centre de la ciutat per prendre un taxi de tornada. Abu Hassan aprofitava per fer deturades en algunes botigues. Una de les vegades ha tornat amb un caputxó de falafel acabat de fer. Una altra ens ha donat uns dolços a una botiga d’espècies. Per últim, ha portat pa de pita i ens ha tornat a donar de menjar com si fórem ocellets a un niu.

Quan ha negociat el preu del taxi, hem tornat fins al seu microbús que estava aturat a la porta d’un taller de cristall. Amb la calor de l’estiu hi estaven bufant el vidre per fer objectes bonics. Com bons àrabs, ens han convidat a visitar la seua botiga i veure els productes que venen. Abu Hassan m’ha preguntat com havíem conegut les seues visites. Li he parlat d’Eugenio, el nostre amic periodista que viu a Jerusalem. No el coneixia. He pres el mòbil i li he ensenyat la fotografia que ens vam fer el dia abans. Ha somrigut i m’ha dit: ‘El conec. No sé com es diu, però el conec.’ Després d’una nova aturada a la fruiteria, hem deixat Hebron i ha conduit cap a Jerusalem. Ens ha contat que la vida a Jerusalem és molt cara; els lloguers tenen un preu desorbitat i costa sobreviure. Ell ha demanat la llicència d’agent de viatges però tampoc no li la donen perquè saben el peu que calça. Li hem preguntat si era fàcil deixar Cisjordània i anar a Jerusalem. Ens ha dit que per anar a Israel cal un permís especial i que són molt restringits. Has de ser home, tenir almenys quaranta-cinc anys i no estar ficat en política ni tenir-ne cap relació. Ens ha quedat clar que no es poden moure si no es per anar-se’n a l’estranger i no tornar-hi. ‘Fas una tasca important’ són les darreres paraules que li he dit a Abu Hassan alhora que li encaixava la mà.

Hem arribat famolenques i indignades a Jerusalem, deixant enrere Hebron, la ciutat fantasma. He menjat una bola de falafel àrab que he comprat enfront de la Porta de Damasc; Maria José no ha volgut menjar res. Hem tornat a caminar travessant els carrerons de la Ciutat Vella un cop més cap al Mur de les Lamentacions. Hem fet una aturada a la part del mur de les dones. He anat observant el comportament de les dones que pregaven. Un bebè ha començat a plorar perquè una xiqueta el prenia d’una manera una mica aspra. La xiqueta no tenia més de dotze anys. Hem suposat que era el seu germanet. Amb tants fills els germans grans tenen cura dels més petits, especialment les xiquetes.

Abans de visitar el Hakotel Hamaaraví, hem esperat al vestíbul una estona. Vaig fer la reserva feia setmanes per la xarxa des de casa. Quan he passat per la taquilla, he vist que totes les visites de la setmana estaven exhaurides. Hem hagut d’esperar a l’entrada una estona. La sala estava ple de famílies jueves amb molts fills. Ens hem adonat que no hi eren per fer una visita cultural. A banda del trajecte que nosaltres hem fet, hi ha altre tipus d’activitats per aquells que professen el judaisme. Ens hem assegut en una cantonada i he seguit observant. A la meua esquerra, hi havia una família amb un, dos, tres... he comptat fins a set nens de gairebé totes les edats. Els pares eren sorprenentment joves: a ambdós encara els mancaven uns quants per fer-ne quaranta i anaven carregats amb una bona progenitura. Ella portava la perruca prescriptiva. Les dones jueves casades s’han de cobrir els cabells com a senyal de modèstia o també poden tallar-se’ls i substituir-los per una perruca. El marit portava barret, rínxols i abric emblemàtics. El que més m’ha cridat l’atenció ha sigut el penúltim dels plançons en la línia de successió, un nen que tot just havia començat a caminar. El darrer encara anava al braç de la seua mare. Un dels grans donava de menjar galetes als més menuts, però aquest pollet ha arribat una mica tard al repartiment i s’ha quedat sense la seua part. Hi ha hagut un moment en què ha caigut i s’ha fet un cop de cap. La seua reacció immediata ha estat posar-se les mans al cap i fer el gest de començar a plorar. De seguida ha mirat al seu entorn i s’ha adonat que cap membre de la seua família el mirava; aleshores s’ha aixecat fregant-se el lloc on s’havia fet mal i ha continuat explorant. Quin mal li farà la manca d'atenció i de cura? Després, ens han cridat perquè hi entràrem.  

Susanna, un dona jueva gran, ens ha explicat l’itinerari que hem fet als túnels de la West Wall, com ells el diuen. Hem fet la visita amb una família de nord-americans amb tres fills. La més petita d’uns vuit anys estava realment cansada i la mare s’ha parat amb ella. Susanna anava fent-li preguntes al més fadrí que aguaitava l'adolescència. El recorregut és al·lucinant i la tasca de recuperació, impressionant. Hem travessat una moderna sinagoga subterrània feta amb materials nobles i amb una il·luminació excel·lent. Molt amablement i en un perfecte anglès, ens ha dit que el Mur són les restes de la paret de l'oest del Segon Temple, destruït a l’any 70 d.C. Amb una maqueta ens ha anat explicant que el Mur de les Lamentacions és només una de les parets laterals de contenció de l’antic temple, la que era a l’oest, concretament. Després de la seua destrucció, els jueus van ser enviats a l’exili. A la seua tornada, evitaven l’Esplanada de les Mesquites perquè tenien por de trepitjar el lloc sagrat on hi era l’antic temple. Susanna ens ha conduit pels túnels i passadissos tocant la part baixa del Mur. De tant en tant, ens eixien al camí nens jueus que jugaven i cridaven o dones apegades al Mur pregant i plorant.

Els arqueòlegs israelians estan bojos amb la idea de trobar restes del Primer Temple, que va construir el rei Salomó a l’any 960 a.C., però no hi ha manera. No ensopeguen amb cap pedra d’aquella daurada època. La família americana se n’ha anat abans d’acabar la visita i una grup nombrós d’italians ha arribat i ens han dit que havien fet tard. Alguns homes portaven la quipà. Hem continuat el trajecte pels laberints conduits per Susanna, que portava els seus cabells tapats amb un mocador. La visita guiada ha acabat en un aljub. Tots miràvem encuriosits i escoltàvem Susanna. De sobte hem descobert un petit vaixell a l’aigua en forma de quipà. Mirant amunt se li ha escolat i mira que la porten enganxada amb forquilles. Susanna s’ha acomiadat amb afabilitat agraint-nos el nostre interès. Ens ha dit que ella va nàixer als USA i fa molts anys els seus pares van decidir tornar a casa, Israel. Al dia d’avui he arribat a una conclusió: mai no entendré el que passa aquí, zona zero. 

Dilluns, 26 d’agost de 2019

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto: María José Mier Caminero

CRÓNICA DE JERUSALÉN_03

DÍA 03. JERUSALÉN: Hoy hemos empezado el día en el mercado Mahane Yehuda que tiene una parte cubierta y otra al aire libre. Aquí ha habido un mercado desde la época otomana. Los británicos intentaron mejorar su organización pero no hubo manera de conseguirlo. Tiene una apariencia desordenada, como todos los mercados árabes. A pesar de ello, tiene dos calles principales: Mahane Yehuda Street tiene el mercado al aire libre y en ella se pueden comprar carne y verdura, y Etz Chayim Street donde se encuentra el mercado abierto y se hallan aceitunas, dulces y zumos. En la parte interior también hay establecimientos, pensados para los turistas, donde se puede comer. Para los jerosolimitanos es un lugar donde comprar fruta y verdura. Como era temprano, hemos llegado a la hora del montaje de los tenderetes y de la descarga de camiones. Todos estaban bien atareados preparándolo todo. Todavía no había demasiada gente comprando. A los israelitas les gustan mucho los dulces, los frutos secos y las golosinas. Hay muchas tiendas donde puedes encontrarlas. En algunas tiendas había dátiles y halva, un turrón de pasta de sésamo. Se ve que necesitan azúcar para endulzar la vida. Cuando llegas al final te encuentras en la calle Jaffa, una de las calles principales de Jerusalén, a través de la cual pasa el moderno tranvía. He observado que hay mendigos en las calles. Israel es un país muy rico, apoyado por los Estados Unidos, que no tiene paro. Nos ha llamado la atención un joven, algo gordinflón, vestido a la manera judía (chaqueta, sombrero y rizos). Nos ha mirado con curiosidad. Ya nos hemos acostumbrado a que nos miren con cara inquisitiva. Se ha colocado en una esquina para pedir limosna.

Desde allí hemos caminado hasta el Museo de Israel. Cuando íbamos por un callejón, un hombre se ha acercado y nos ha preguntado muy amablemente si necesitábamos ayuda. Nos ha hecho algunas indicaciones. Hacía un tiempo muy agradable. Hemos atravesado el parque Sacker que debe de ser una de las zonas verdes más grandes de Jerusalén. Allí está el Knésset (asamblea en hebreo), sede del gobierno israelí. Hemos caminado bordeándolo y contemplándolo desde abajo. En el parque no había mucha gente: era domingo, un día laborable aquí.

Impresionan los recursos económicos de este pueblo. Se observa, sobre todo, en los museos y en los edificios públicos. El Museo de Israel conserva los Manuscritos del Mar Muerto aunque, por motivos de conservación, se exponen facsímiles. Para visitarlos debes bajar a una habitación que parece acorazada, en cuya entrada hay un viejo judío que te mira por encima de las gafas distraído. La arquitectura exterior y interior del edificio es impresionante. El Santuario del Libro tiene una techumbre inconfundible, de color blanco, con forma de tapa que quiere simbolizar las tinajas donde se conservaban los Manuscritos. Es el emblema arquitectónico del museo. Los primeros rollos fueron descubiertos en el año 1947. El más importante, el mejor conservado y el más largo (de más de siete metros) es el Gran Manuscrito de Isaías. La sala principal exhibe un facsímil del mismo.

Más adelante, caminando por los exteriores, se llega a una maqueta gigantesca de Jerusalén, alrededor de la cual puedes pasear. Hacía las delicias de los niños que la contemplaban imaginando viejas historias de guerra. En el edificio principal, conservan una buena colección de arte impresionista y de vanguardia. Hay obras de Pissarro, Monet, Rothko, Pollock o Modigliani y muchos otros. Las salas de los museos se organizan atendiendo a los donantes de las colecciones. En cada ala del museo se indica quién fue el propietario de aquella colección de arte que un buen día decidió donarla al museo.

También hay una parte dedicada a la vida judía. Había una exposición sobre vestimenta modesta en las mujeres. Presentaban el testimonio de una judía, una musulmana y una monja cristiana ortodoxa. Lo hacían con actrices porque ellas no querían/podían mostrar el rostro. En un audiovisual explicaban todo lo que significa para ellas como mujeres vestir de esta manera, escondiendo su cuerpo a los ojos de los hombres.

En el museo había muchas familias con niños y muchos soldados jovencísimos de visita en grupo. El servicio militar es obligatorio en Israel para los hombres (tres años) y las mujeres (dos), aunque muchos buscan maneras para no hacerlo. Los judíos ortodoxos están exentos de hacerlo. Hay muchos que buscan excusas para escaquearse. Una manera muy común es acudir a su rabino y pedirle un certificado que diga que estudian las sagradas escrituras. Muchos rabinos acceden al fraude porque así consiguen subvenciones por tener estudiantes del Talmud.

Hemos salido al mediodía del Museo de Israel. Hemos caminado hasta el barrio de Rehavia que desde principios del siglo XX es un lugar de moda para vivir. Era un barrio laico pero cada vez se ven más judíos ortodoxos. Actualmente, se encuentra allí la residencia del primer ministro, Benjamín Netanyahu, y del presidente de Israel. Para llegar hemos bajado bordeando el Monasterio de la Cruz, un monasterio ortodoxo oriental, construido en el siglo XI, junto al barrio Neveh Granot. La tradición dice que el monasterio se levantó en el lugar donde fue enterrada la cabeza de Adán, primer hombre según la Biblia. Resulta que hay dos lugares más en Jerusalén que reclaman este honor. ¡Dios mío! Cuando hemos pasado por allí, el sol de mediodía dejaba testimonio en nuestras cabezas, todavía vivas.

Todo esto lo sabemos porque hoy hemos comido en el café israelí Jehoshua del barrio de Rehavia con Eugenio García Gascón, periodista que vive en Jerusalén desde el año 1992. Eugenio escribe para los periódicos Público y Ara. Eugenio es un hombre tímido, que no habla demasiado pero cuyas palabras tienen el valor de la experiencia y el conocimiento de esta tierra durante casi tres décadas. Eugenio y yo nos habíamos estado escribiendo correos donde principalmente yo le hacía preguntas sobre nuestro futuro viaje: cuestiones prácticas, en las primeras misivas; dudas sobre la situación política en los siguientes. Eugenio ha venido acompañado de Nano, un perro israelita con nombre valenciano. Como todos los perros, nos ha pedido comida cuando hemos empezado a comer. Eugenio habla árabe y hebreo. Nos dice que no tiene mérito. El hebreo es mucho más fácil y previsible que el árabe. Además, el hebreo no tiene variedades dialectales. Hemos tenido una conversación de tres horas sobre el país, la lengua, las costumbres, el conflicto árabe-israelí. También hemos hablado de la vivienda, la sanidad y la educación del país.

Ha sido un placer conversar sobre ello, aunque yo habría querido que él hubiera hablado más. ¡Teníamos tantas preguntas que hacerle! Eugenio es pesimista sobre la resolución del conflicto. Llegó a principios de los noventa, después de renunciar a ir a El Cairo, pensando que en un lustro, más o menos, podría contar el fin del enfrentamiento árabe-israelí. Hoy están peor que nunca. ¡Qué pena y qué asco! Cuando nos hemos despedido, hemos quedado que el próximo encuentro será en Madrid, ya que él volverá para quedarse muy pronto.

A continuación, hemos pateado la parte moderna de Jerusalén. En esta ciudad las distancias no son demasiado grandes. Allí está el barrio ultraortodoxo de Mea She’arim donde se ven mujeres judías muy jóvenes, cargadas de niños, con una indumentaria cercana a los amis. Hemos caminado por la calle Strauss hasta Kikar Shabbat, la intersección principal de Mea She’arim donde había mucha gente. Nos hemos puesto manga larga para no llamar la atención demasiado, a pesar del calor estival y aunque nuestros pantalones han provocado alguna mirada de censura. Nos hemos comportado de la manera más respetuosa posible observando a nuestro alrededor. Hemos hecho fotografías discretamente con el teléfono móvil; pensamos que era mejor llevar la cámara guardada en la mochila. En una esquina había un músico tocando el arpa. Todos los que nos deteníamos en el semáforo lo observábamos. Habíamos leído que está prohibido dirigirse a los niños y a las personas del sexo opuesto. Tampoco hemos querido adentrarnos en las calles secundarias del barrio porque las reprobaciones verbales son más o menos frecuentes, llegando a veces a lanzar piedras. Este es el barrio de judíos ultraortodoxos jaredíes más antiguo de Jerusalén. En 2011 algunos grupos extremistas trataron de segregar las aceras de Mea She’arim: los hombres, por un lado; las mujeres, por el otro. Esta medida fue declarada inconstitucional por el Tribunal Supremo de Israel gracias a la oposición de muchos judíos ortodoxos. Todo tiene un límite.

Este barrio, a unos diez minutos a pie de la calle Jaffa y de la calle King George V, contrasta con la calle peatonal de Ben Yehuda, un lexicógrafo lituano, que fue decisivo para la recuperación del hebreo. Cuando en 1881 emigró a Palestina, entonces provincia del imperio otomano, decidió no hablar con sus hijos en otra lengua que no fuera el hebreo. Lo que parecía un proyecto utópico se convirtió en la recuperación de una lengua que había estado muerta durante siglos. Esta calle está llena de tiendas y de gente comprando y sentada en las terrazas charlando animadamente. Había en una parte de la calle un piano de cola donde cualquier viandante podía sentarse y tocar. En el instante en el que pasamos, un joven tocaba el piano.

Cuando subíamos la calle para volver, un judío mayor, sentado detrás de una mesa, me ha anunciado que el Mesías que esperan ya ha llegado. La mayoría no se ha enterado todavía. Ha insistido en darnos información y he pensado por qué lo hacía; no somos judías y la religión judía se transmite por la madre. El hombre nos ha hablado con mucha amabilidad y nos ha pedido que siguiéramos los siete preceptos que venían al dorso de una hoja. Me parece que le daba pena que aquellas dos pobres turistas se condenaran. Me ha regalado una especie de estampa con la imagen del rabino Menahem Mendel Schneerson, que murió en Nueva York en el año 1994. Este señor fue el séptimo y último líder de la dinastía Jabad-Lubavitch y se considera que él mismo, conocido por El Rabe, fue el mesías. Hemos encontrado diversas imágenes de este rabino por los lugares que hemos visitado y me pregunto hasta qué punto tiene influencia. Resulta que en los Estados Unidos el Día de la Educación (Education Day) se celebra el día del cumpleaños de El Rebe y fue proclamado por el mismísimo Presidente Jimmy Carter. Los tentáculos del judaísmo y la religión llegan a lugares donde no sospechamos. El Rabe estaría muy contento de saber que el yerno de un nuevo presidente de Estados Unidos, algo polémico tal vez, y con influencia en Oriente Medio es posiblemente seguidor del Jabad.

Finalmente, hemos seguido nuestro ritual jerosolimitano de aquellas horas: proveernos de agua y de algo para cenar. Mañana por la mañana volvemos a Palestina; visitaremos Hebrón para conocer un poco la realidad de la ocupación. En la vida hay días que valen por dos; aquí cada día vale por una semana entera.

Domingo, 25 de agosto de 2019

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Foto: María José Mier Caminero

CRÒNICA DE JERUSALEM_03

DIA 03. JERUSALEM: Avui hem començat el dia al mercat Mahane Yehuda que té una part coberta i una altra a l'aire lliure. Aquí hi ha hagut un mercat des de l’època otomana. Els britànics van intentar de millorar la seua organització però no hi va haver manera d’aconseguir-ho. Té una aparença desordenada, com tots els mercats àrabs. No obstant això, té dos carrers principals: Mahane Yehuda Street té el mercat a l’aire lliure i s’hi poden comprar carn i verdura, i Etz Chayim Street on és el mercat cobert i es troben olives, dolços i sucs. A la part interior també hi ha establiments, pensats per als turistes, on es pot menjar. Per als jerosolimitans és un lloc per comprar fruita i verdura. Com que era dematí, hem arribat a l’hora del muntatge de les parades i de la descàrrega de camions. Estaven tots ben enfeinats enllestint-ho tot. Encara no hi havia massa gent comprant. Als israelians els agraden molt els dolços, els fruits secs i les llepolies. Hi ha moltes botigues on pots trobar-les. A algunes parades hi havia dàtils i halva, un torró de pasta de sèsam. S’hi veu que necessiten sucre per endolcir la vida. Quan arribes al final t’hi trobes al carrer Jaffa, una dels carrers principals de Jerusalem, per on travessa el modern tramvia. He observat que hi ha pidolaires als carrers. Israel és un país força ric, recolzat pels Estats Units, que no té atur. Ens ha cridat l’atenció un jove, més aviat grassonet, vestit a la manera jueua (jaqueta, barret i rínxols). Ens ha mirat encuriosit. Ja ens hem acostumat que ens miren amb cara inquisidora. S’ha col·locat en una cantonada per demanar almoina.

Des d’allà hem caminat fins al Museu d'Israel. Quan anàvem per un carreró, un home s’ha apropat i ens ha preguntat molt amablement si necessitàvem ajuda. Ens ha fet algunes indicacions. Feia un oratge molt agradable. Hem travessat el parc Sacker que deu ser una de les zones verdes més grans de Jerusalem. Hi és el Knéset (assemblea en hebreu), seu del govern israelià. Hem caminat bordejant-lo i contemplant-lo des de baix. Al parc no hi havia molta gent: és diumenge, un dia feiner aquí.

Impressionen els recursos econòmics d’aquest poble. S’observa, sobretot, als museus i als edificis públics. El Museu d'Israel conserva els Manuscrits del Mar Mort encara que, per motius de conservació, només s'exposen facsímils. Per visitar-los has d’abaixar a una cambra que sembla cuirassada, en l’entrada de la qual hi ha un vell jueu que et mira per damunt de les ulleres distret. L’arquitectura exterior i interior de l’edifici és impressionant. El Santuari del Llibre té un sostre inconfusible, de color blanc, amb forma de tapa que vol simbolitzar els atuells on es conservaven els Manuscrits. És l’emblema arquitectònic del museu. Els primers rotllos van ser descoberts a l’any 1947. El més important, el millor conservat i el més llarg (més de set metres) és el Gran Manuscrit d’Isaïes. La sala principal n’exhibeix un facsímil.

Més endavant, caminant pels exteriors, s’hi arriba a una maqueta gegantina de Jerusalem, al voltant de la qual pots passejar. Feia les delícies dels nens que la contemplaven entusiasmats imaginant velles històries de guerres. A l’edifici principal hi tenen una bona col·lecció d'art impressionista i d'avantguarda. Hi ha obres de Pissarro, Monet, Rothko, Pollock o Modigliani i molts altres. Les sales dels museus s’organitzen atenent als donants de les col·leccions. A cada ala del museu s’hi indica qui va ser el propietari d’aquella col·lecció d’art que un bon dia va decidir donar-la al museu.

També hi ha una part dedicada a la vida jueva. Hi havia una exposició sobre vestimenta modesta en les dones. Presentaven el testimoni d'una jueva, una musulmana i una monja cristiana ortodoxa. Ho feien amb actrius perquè elles no volien/podien mostrar el rostre. En un audiovisual hi explicaven tot el que significa per a elles com a dones vestir d'aquesta manera, amagant el seu cos als ulls dels homes. 

Al museu hi havia moltes famílies amb nens i molts soldats joveníssims de visita en grup. El servei militar és obligatori a Israel per a homes (tres anys) i dones (dos), encara que molts busquen maneres de no fer-lo. Els jueus ortodoxos estan exempts de fer-lo. Hi ha molts que cerquen maneres per desentendre’s. Una manera molt comuna és acudir al seu rabí i demanar-li un certificat que diga que estudien les sagrades escriptures. Molts rabins accedeixen al frau perquè així aconsegueixen subvencions per tenir estudiants del Talmud.

Hem eixit al migdia del Museu d’Israel. Hem caminat fins el barri de Rehavia que des de l’inici del segle XX és un lloc de moda per viure. Era un barri laic però cada cop s’hi veuen més jueues ortodoxos. Actualment, hi ha la residència del primer ministre, Benjamin Netanyahu, i el president d’Israel. Per arribar-hi hem abaixat bordejant el Monestir de la Creu, un monestir ortodox oriental, construït al segle XI, tocant al barri Neveh Granot. La tradició diu que el monestir es va aixecar al lloc on va ser soterrat el cap d’Adan, primer home segons la Bíblia. Resulta que hi ha dos llocs més a Jerusalem que reclamen aquest honor. Déu n’hi dó! Quan hem passat, el sol de migdia en deixava testimoni als nostres caps, encara vius.

Tot això ho sabem perquè avui hem dinat al cafè israelià Jehoshua del barri de Rehavia amb Eugenio Garcia Gascón, periodista que viu a Jerusalem des del 1992. Eugenio escriu per als diaris Público i Ara. Eugenio és un home tímid, que no parla massa però les paraules del qual tenen la vàlua de l’experiència i la coneixença d’aquesta terra durant gairebé tres dècades. Eugenio i jo havíem estat escrivint-nos correus on principalment jo li feia preguntes sobre el nostre futur viatge: qüestions pràctiques, a les primeres missives; dubtes sobre la situació política als següents. Eugenio ha vingut acompanyat de Nano, un gos israelià amb nom valencià. Com tots els gossos, ens ha demanat menjar quan hem començat a dinar. Eugenio parla àrab i hebreu. Ens diu que no té mèrit. L’hebreu és molt més fàcil i previsible que l’àrab. A més, l’hebreu no té varietats dialectals. Hem tingut una conversació llarguíssima de tres hores sobre el país, la llengua, els costums, el conflicte àrab-israelià. També hem parlat de l'habitatge, la sanitat i l'educació al país.

Ha estat un plaer conversar-hi, encara que hauria volgut que ell hagués parlat més. Teníem tantes preguntes per fer-li! Eugenio és pessimista sobre la resolució del conflicte. Hi va arribar als primers anys dels noranta, després de renunciar a anar a El Cairo, pensant-se que en un lustre, més o menys, podria contar la fi de l’enfrontament àrab-israelià. Avui hi estan pitjor que mai. Quina pena i quin fàstic!  Quan ens hem acomiadat, hem quedat que la propera trobada serà a Madrid, ja que ell tornarà per quedar-s’hi ben aviat.

A continuació, hem trepitjat la part moderna de Jerusalem. A aquesta ciutat les distàncies no són massa grans. Allà hi és el barri ultraortodox de Mea She'arim, on es veuen dones jueves molt joves, carregades de xiquets, amb una indumentària propera als amis. Hem caminat pel carrer Strauss fins a Kikar Shabbat, la intersecció principal de Mea She’arim on hi havia molt de personal. Ens hem posat mànega llarga per no cridar massa l’atenció, malgrat la calor estiuenca i encara que els nostres pantalons han provocat alguna mirada de censura. Ens hem comportat de la manera més respectuosa possible observant al nostre voltant. Hem fet fotografies discretament amb el telèfon mòbil; vam pensar que era millor portar la càmera desada a la motxilla. A una cantonada hi havia un músic tocant l’arpa. Tots els que ens deturàvem al semàfor l’observàvem. Havíem llegit que està prohibit dirigir-se als nens i a persones del sexe oposat. Tampoc no hem volgut endinsar-nos en els carrers secundaris del barri perquè les reprovacions verbals són més o menys freqüents, arribant de vegades a llençar pedres. Aquest és el barri de jueus ultraortodoxos jaredies més antic de Jerusalem. Al 2011 alguns grups extremistes van tractar de segregar les voreres de Mea She’arim: les homes, per una banda; les dones, per l’altra. Aquesta mesura fou declarada inconstitucional pel Tribunal Suprem d’Israel gràcies a l’oposició de molts ortodoxos. Tot té un límit.

Aquest barri, a uns deu minuts a peu del carrer Jaffa i el carrer King George V, contrasta amb el carrer peatonal de Ben Yehuda, un lexicògraf lituà, qui va ser decisiu per la recuperació de l’hebreu. Quan al 1881 va emigrar a Palestina, aleshores província del l’imperi otomà, va decidir no parlar amb els seus fills en una altra llengua que no fos l’hebreu. El que semblava un projecte utòpic va esdevenir en la recuperació d’un llengua que havia estat morta durant segles. Aquest carrer és ple de botigues i de gent comprant i asseguda a les terrasses que hi ha. Hi havia en una part del carrer un piano de cua on qualsevol vianant podia seure i tocar. En el moment que hi vam passar, un jove tocava el piano.

Quan pujàvem el carrer per tornar-hi, un jueu gran, assegut darrere d’una paradeta, m'ha anunciat que el Messies que esperen ja hi ha arribat. La majoria no s'ha assabentat encara. Ha insistit a donar-nos informació i he pensat per què ho feia perquè no som jueues i la religió jueva es transmet per la mare. L’home ens ha parlat amb molta amabilitat i ens ha demanat que seguirem els set preceptes que venien a la part de darrere d’un full. Em sembla que li feia nosa que aquelles dues pobres turistes es condemnaren. M’ha regalat una mena d’estampeta amb la imatge del rabí Menahem Mendel Schneerson, que va morir a Nova York a l’any 1994. Aquest senyor va ser el setè i darrer líder de la dinastia Jabad-Lubavitch i es considera que ell mateix, conegut com El Rebe, va ser el messies. Hem trobat diverses imatges d’aquest rabí pels llocs que hem visitat i em pregunte fins quin punt hi té influència. Resulta que als Estats Units el Dia de l’Educació (Education Day) es celebra el dia de l’aniversari d’aquest senyor i que va ser proclamat pel mateix President Jimmy Carter. Els tentacles del judaisme i de la religió arriben a llocs on no sospitem. El Rabe estaria molt content de saber que el gendre d’un nou president dels Estats Units, una mica polèmic potser, i amb influència a Orient Mitjà és possiblement seguidor del Jabad.

Finalment, hem seguit el nostre ritual jerosolimità d’aquelles hores: proveir-nos aigua i alguna cosa per sopar. Demà de matí tornem a Palestina; visitarem Hebron per conèixer una mica la realitat de l'ocupació. A la vida hi ha dies que valen per dos; aquí cada dia val per una setmana sencera. 

Diumenge, 25 d’agost de 2019

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto: María José Mier Caminero