BOY ERASED

Identitat esborrada és el segon llargmetratge de Joel Edgerton com a director. Està basat en el llibre Boy Erased (Identidad borrada) (Ed. Dos bigotes, 2019) en el qual el seu autor, Garrard Conley (1985, Arkansas) conta la seua experiència en un programa per a curar la seua homosexualitat, recolzat per l’Església. Els fets que es conten van ocórrer fa només quinze anys.  

La pel·lícula està protagonitzada per un contingut Lucas Hedges que interpreta Jared Eamons, un jove de 19 anys que ha viscut una infantesa feliç. Jared és fill d’un predicador baptista (Russell Crowe) al qual admira per la seua dedicació a la comunitat i d’una abnegada mare (Nicole Kidman) que sembla no qüestionar el paper que li ha atorgat la societat en què viu. Jared és un xicot bo i observador, que tracta d’ésser sincer amb ell mateix. Per això, abans d’anar a la universitat, decideix deixar-ho amb la seua núvia. Poc temps després els seus pares descobreixen que és homosexual i li plantegen l’ultimàtum: o ets gay o ets el nostre fill. Aleshores Jared accepta sotmetre’s a una teràpia de conversió en LIA (Love in Action), una entitat de caràcter cristià que pretén canviar la personalitat de qui es sotmet a aquest tractament mitjançant el reconeixement de l’error i del pecat de l’homosexualitat.

Després de l’ingrés del pacient, es duu a terme un control ferri dels hàbits quotidians. Se’l priva del seu telèfon mòbil, per evitar que vegi pornografia, i tot allò que puga ser un element de distracció: qualsevol lectura que no siga religiosa, l’escriptura creativa que nodreix la imaginació o practicar el ioga, per exemple. El homes han d’anar pulcrament afaitats i sense patilles i les dones han de depilar-se dues vegades a la setmana. Els colors en la vestimenta i la roba són coses que també es controlen i es vigilen. Mitjançant aquestes actuacions, s’inicia la negació de la personalitat de la persona que es sotmet a aquest tractament, la seua alienació, perquè siga capaç de sentir ‘el perdó de Déu’ a la seua terrible culpa: ser com és, sentir atracció sexual i amorosa per persones del seu mateix sexe. No ser capaç de reprimir aquests impulsos, conduirà al rebuig d’un mateix fins el punt de conduir al suïcidi en algun cas.

La història que recull el llibre i la pel·lícula va succeir als Estats Units fa quinze anys (poc o molt de temps, segons es mire). A Espanya, fa només dos mesos, va saltar la notícia als mitjans de comunicació que aquestes pseudoteràpies s’impartien sota l’empar de l’Arquebisbat d’Alcalá de Henares, ja que s’han interposat algunes demandes. Malgrat que són il·legals a la Comunitat de Madrid, més enllà del consentiment de la persona o no, els bisbes van passar de guardar silenci i no defensar-lo a tancar files al voltant de Reig Pla, perquè l’Església no pot renunciar a acompanyar a aquelles persones que senten malestar per la seua orientació sexual. ¿Us imagineu a un religiós dient-vos si us heu plantejat alguna vegada assistir a teràpia per tractar-vos aquelles inclinacions negatives que sentiu? Jo no he d’imaginar-m’ho.  

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu