Aquests dies m’ha tornat
a la ment el record d’una pel·lícula colpidora i imprescindible: Amour (Michael Haneke, 2012). Els
protagonistes, Georges (Jean-Louis Trintignant) i Anne (Emmanuelle Riva), dos
persones grans de vuitanta anys, són professors de música jubilats que viuen a
París. Ambdós han tingut una vida plena; tenen una filla, que també es dedica a
la música, que viu a Londres amb el seu marit i que sembla no entendre les
decisions del seu pare. Anne pateix un infart que li paralitza la meitat del
cos i comença un lent deteriorament físic que la conduirà a la dependència
absoluta i la postració. En aquest moment, el títol de la història pren tot el
seu significat. Lluny de l’amor romàntic la concepció del qual anem superant
sols de mica en mica, la història, contada amb senzillesa i austeritat (propera
a la cruesa, sense a penes acompanyament musical), se centra en dos ancians que
encaren el tram final de les seues existències amb la companyia de la malaltia
i el patiment que suposa. Aquesta història d’amor desembocarà en el final
inevitable i previsible: la mort.
Amour conta una història d’amor que es troba en la darrera
trajectòria (la més difícil i dura), una història llarga de dues persones que
han construït el seu camí plegades. Haneke ens diu que l’amor a l’altre és un
sentiment que es crea amb el temps, que requereix temps que també suposa
sacrifici. Desig i enamorament són els focs artificials inicials que ens obrin
a la possibilitat de l’estima, aqueix sentiment més permanent i estable que ens
condueix a la incondicionalitat. Georges farà el possible per atendre la seua
dona i alleugerir el seu patiment fins les últimes conseqüències. Fa costat a
la seua dona i contempla la seua degeneració romanent passe el que passe.
En algunes seqüències de
la cinta, l’espectador pot palpar la vida que ha compartit aquesta parella, una
vida que estimen per les emocions que brinden i per la possibilitat de compartir
amb altres, una vida que han gaudit mentre els ha estat possible: la història
comença amb el seu retorn a casa d’un concert de música clàssica. Quan Georges
pren la decisió que adopta sobre la malaltia de la seua dona, sols es pot
entendre com un acte d’estima, un acte d’autèntic afecte i admiració que el duu
a respectar les decisions i promeses que li ha fet a la seua companya. La dignitat
de la seua dona és ja per damunt de tota llei humana, social i religiosa. En aquest
punt, hagués resultat més senzill que la legislació tingués en compte la
llibertat de la persona per decidir sobre el seu patiment i la pròpia mort. Però
la determinació de Georges per complir la voluntat de la seua dona està ja
apuntalada en aquest amor definitiu que sent per ella.
Aquest és el relat d’Amour. Canviem ara els noms dels
protagonistes i anomenen-los Ángel Hernández i María José Carrasco. Tindran
aleshores una història d’amor real, autèntica, que supera tota ficció: una
història que es mereix tot el respecte i cap persecució ni sentència judicial.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario