TAMARA DE LEMPICKA. REINA DE L’ART DÉCO

Les exposicions dedicades a artistes dones s’obrin camí tímidament. A Madrid han coincidit una mostra retrospectiva al Museu Reina Sofia dedicada a Dorothea Tanning i les seues escultures toves i l’exhibició que es pot visitar al Palacio de Gaviria fins el 24 de febrer de 2019. Al cor de la Villa, tocant la Puerta del Sol, es troba el Palacio de Gaviria (carrer Arenal, 9), un edifici de mitjans del segle XIX ideat per l’arquitecte Aníbal Álvarez. Des de fa un temps, aquest emblemàtic immoble, que passa desapercebut en mig del tràfec de vianants, alberga exposicions certament interessants, no aptes per totes les butxaques.

Recórrer les deu sales que plantegen la retrospectiva integral de l’obra de Tamara de Lempicka fou un bon regal de Reis, o de Reïnes, més aviat. La pujada per l’escala principal suposa la primera mostra de la singularitat del palau. Una artista de la talla de Tamara de Lempicka es mereix que la seua obra siga exposada en un edifici que ostenta la seua mateixa elegància. De seguida hom penetra a l’univers Lempicka de la mà de la comissària, especialista i estudiosa de l’obra de l’artista, Gioia Mori. L’exposició s’organitza en deu sales temàtiques que recorren el seu periple vital i artístic. Aviat te n’adones que la modernitat d’aquesta polonesa va més enllà de la seua obra i que impregna la seua biografia sencera. Va trencar motlles i va tenir la habilitat de saber moure’s en un món reservat als homes.

El París del període d’entreguerres fou un lloc fonamental per Tamara on va aprendre i es va desenvolupar com a artista en llibertat. La casa de la rue Méchain 7 és el model de la sofisticació i la cerca de la bellesa d’aquesta artista. La seua relació amb la moda i amb personatges històrics importants de l’època als quals va retratar ens ofereix una idea de les concomitàncies entre l’exploració cap a un estil propi i la frivolitat que li oferia el benestar econòmic, sobretot, a partir del seu segon matrimoni amb el baró Kuffner.

Les amazones era el nom amb el qual s’anomenava a les dones homosexuals a principis del segle XX. Tamara mai no va amagar els seus amors femenins. Era un època en què la lleugeresa portava una incipient desinhibició. Eren els feliços 20 i l’aparent abundància material va deixar pas a una apertura, també aparent, en els costums sexuals. Dic aparent perquè Tamara de Lempicka es va casar dues vegades i, gràcies a la benestant situació econòmica que li va proporcionar el seu segon matrimoni, va poder dedicar-se a l’art. Va haver de complir amb determinants cànons socials per conquerir la seua llibertat artística. En qualsevol cas, els nus femenins, a banda de mostrar la seua evolució pictòrica, presenten el cos femení com una figura desitjada i desitjable per una altra dona. És aquí on resideix la seua modernitat transgressora que la fa esdevenir una precursora. L’amor que va sentir per algunes dones va donar lloc a les seues millor obres: Retrat de Madam Sa Tristesse (1923). La bella Rafaela (1927) o Les noies joves (1930). Totes són un cant als sentits i un estímul per la imaginació de qui observa, gairebé com una voyeur.  

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu