OBELISC

A mi ja no m’agrada la Fira. Això no s’ha de dir als desconeguts, sobretot, si són forasters. T’ho dic a tu perquè ets família. I mira que m’ha agradat i ho he passat bé aquests cinc dies de festa. Els millors anys van ser quan era jove i encara fadrina... Però l’he coneguda des de ben xicoteta, quan veníem amb el pare en el carro, catacrac-catacrac, des de la Font de Sant Pasqual. En aquells temps les carreteres no eren com ara, ni tenien res a veure. De seguida que entraves al poble, deixaves a una banda el Calvari Alt i ensopegaves amb la fira del bestiar a la Plaça de Sant Pere, tot just davant de la Beneficència. A mi els cavalls em feien por: els veia tan grans i jo era tan menuda... Com ha passat el temps i com han canviat les coses. Tu ets molt jove i no et pots fer una idea de la transformació que ha sofert la vida. Com del cel a la terra...

Com es diu això que has portat? Obe... Obel... Obelisc! No sé per què em costa tant recordar aquesta paraula: obelisc, obelisc. A la fira no vages si no tens diners: veuràs moltes coses i no compraràs res. I dius que l’has comprat a la Fira? Ai, no, com tinc el cap, que ja m’has dit que no... Que no és de la Fira, que l’has comprat al viatge que has fet. On era? Això, Egipte... Per on para? Jo estic molt malament en aritmètica... Quan era una xiqueta, el que més recorde de la Fira eren els esmorzars amb el pare a la Plaça del Mercat. Però el meló d’Alger el compràvem a la Plaça la Bassa, en la pujada a la presó. Els col·locaven com si foren piràmides. Mira, com a Egipte! Veritat que sí? A mi em feien molta gràcia les piles de melons de tot l’any i d’Alger. No sé què m’imaginava en el meu cabet de monyicot. Eren com pilotes gegantines, com les boletes amb què jugàvem, però immenses. Amb els munions de cabeces d’all no em passava. En aquells temps allò d’esmorzar sardina, pimentó i ou fregit no s’estilava. El costum va venir més endavant. Menjàvem primer el pa amb companatge i el pare bevia el vi del porró. Empinava el porró amb molta habilitat. No se li queia fora ni una goteta. Sembla que estic veient-lo... A mi em plaïa molt assaborir el vinagre, els trossets de llima, la sal i les fulles de llimera de la salmorra. Que fresqueta que estava la síndria en acabant l’entrepà! Rosegant, rac-rac, bona nit i tapa’t.

M’he rigut amb ganes mirant-me l’obelisc. Mira, ara m’ix el nom a la primera. Jo en vaig veure un a Roma, a la Plaça de Sant Pere del Vaticà. Veritat que sí? Me’n recorde ben bé. Mira que ho vaig passar bé amb la meua germana. Vam pujar a dalt del tot de la cúpula. Aleshores encara tenia molta força. Des que vaig fer els vuitanta, cada any és un cudol que em fiquen a la butxaca... Obelisc, obelisc. Com et deia, la Fira que més he gaudit ha estat la dels anys en què era fadrina. Anàvem al ball al Cercle Mercantil a l’Albereda i ens divertíem molt. A mi m’encantava ballar, seguia el pas molt bé. La gent jove d’ara no sabeu ballar. No t’ofengues però sembla que us han clavat un grapat de puces baix la roba i us sacsejeu per treure-vos-les de damunt. A més, a la Fira no havia de dir mentides a la mare, que si anàvem a la novena de no sé quin sant i fugíem cap al ball. Nosaltres anàvem al Cercle Mercantil que és on anava la gent del poble, perquè per als senyors estava el Casino Setabense. Hi anava la gent amb diners. Fes-me el favor d’això no escriure-ho. Nosaltres mai no hem sigut del puntet de Xàtiva; ni somiar-ho. Però ens venia de gust admirar els vestits que portaven les dones i les xiques de bona família de Xàtiva. Els observàvem amb admiració, que no amb enveja. Bé, potser una mica sí. Crec que no sentíem enveja perquè teníem la certesa que mai no tindríem un vestit així. Que bonica és la música! L’escolte i els peus se’m mouen sols. Allà era la banda de música tocant. Tatxam-tatxim. I així se’ns esgolaven les hores...

De casada, la Fira va canviar. Tornàvem a la Plaça la Bassa però amb les xiquetes, per pujar-les als cavallets que eren mecànics. A la menuda li agradava la roda. Feia goig veure-li la cara de felicitat asseguda a la barca de fusta abans que l’home començara a moure la maneta amb força. Llavors s’enlairava. Quantes de coses que ens diuen els nens amb els ulls...! I la plorera que va agafar la major una vesprada perquè no li va tocar cap nino a la tómbola? Mare de Déu de la Seu! Ací plora la criatura! Sanglotava i tot, aha, aha... Vam haver de tornar Albereda amunt a comprar-li un garrotet perquè s’acontentara. Amb xiquets, ni al cel. I mira que les meues xiques és el que més m’estime en aquest món.

Ara que ho pense: a París també n’hi ha un. Com es deia la plaça? De la Concòrdia, sí. Quin nom més bonic per una plaça. A més, era ben gran, com ha de ser la concòrdia. Com era? Obelisc. Demà ja se m’ha oblidat. Un poc més enllà de la Font del Lleó una fira vaig comprar una cassola per fer arròs al forn. La vaig tenir més de trenta anys. Aquelles cassoles de fang sí que eren bones. Era d’un firer que venia de Manises però no puc fer memòria del seu nom.

Però tu saps el que més m’ha agradat de la Fira? Estàs mirant-me i somrient perquè coneixes la resposta: els palmitos. Han estat sempre la meua debilitat. Estalviava tot l’any per comprar-me un i també per a vosaltres: d’os, de palo-santo, de conxa, de nacre, de banús, de pal de rosa. N’hi havia un que fa un aire molt bo, el de conxa. Encara el tinc. Ventant-nos recorríem el Reial de la Fira amunt i avall. Els que tenien flors pintades eren els meus preferits; és molt difícil pintar figures humanes damunt la tela. Quan en trobava un que en tenia i estaven ben perfilades, em perdia i no podia deixar de comprar-lo. Els ventalls que t’he regalat, ¿els hi té la teua mare? Vam fer molta amistat amb els nostres palmiters, l’Assumpció i Paco, que cada fira eren fidels a la trobada i venien carregats amb la feina de tot l’any. La meua germana venia flors al quiosc, jo l’ajudava i a les hores mortes conversàvem tots. A mi sempre m’ha complagut enraonar amb tothom. Així la distància entre Aldaia i Xàtiva es va anar acurtant. Si durant l’any s’espatllava alguna vareta, Paco me la reparava quan arribava la Fira i me’l deixava com nou de trinca. Sempre els dèiem que els firers s’emporten la calor, però hi havia anys que se’ls oblidava i ens la deixaven encara uns dies més. Obelisc, obelisc.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Relat publicat al Llibre de la Fira de Xàtiva 2017

Fotografia: Antoni Marzal