SOTA L'ARC DE SANT MARTÍ

Tinc un amic anomenat Lluís. Lluís és més gran que jo. M’agrada tenir amics més grans que jo. Lluís i jo tenim diferències ideològiques i punts de vista divergents en alguns temes. No obstant això, a Lluís i a mi ens agrada molt conversar. Parlar amb algú que difereix del teu pensament és enriquidor, perquè t’ajuda a comprendre la complexitat de la realitat que ens envolta i a créixer en tolerància. Un dia em va dir que jo era una persona amb capacitat d’escolta. Em vaig sentir molt complaguda pel seu comentari. És veritat que m’agrada escoltar els altres però no és menys cert que ell també sap fer-ho. No fa falta que us diga que jo m’estime el Lluís.

Lluís i jo quedem per desdejunar de tant en tant. No ho fem tant com ens agradaria però són trobades que tots dos gaudim. Ja tenim desada alguna anècdota divertida sobre aquestes reunions. La setmana passada ens vam veure una vegada més per trencar el dejuni. En un moment, la conversació va versar sobre la manifestació que tindria lloc en ocasió del World Pride 2017. Lluís va manifestar els seus dubtes sobre l’ostentació i l’exhibicionisme que alguns membres del col·lectiu LGTBI fan en la mal anomenada desfilada. Lluís és un home respectuós que m’estima com sóc i que aprecia la meua dona. Quan el vaig sentir dir-ho, no li vaig contestar. Vaig pensar que potser hauria de conèixer millor un col·lectiu que és tan divers com qualsevol grup humà.  

Potser vaig haver de dir-li que el col·lectiu LGTBI està constituït per gent de tot tipus: persones discretes a les quals els agrada passar desapercebudes o persones a les quals els agrada ser el focus d’atenció; persones que voten a l’esquerra o persones que voten al PP; persones no religioses que desitjarien un Estat laic o persones religioses catòliques practicants. El col·lectiu LGTBI està travessat per tot aquest arc de Sant Martí ideològic. I tots en formen part. Tractar de simplificar una realitat, com poden voler alguns sectors ideològics des d’alguns mitjans de comunicació, és furtar-li riquesa i pluralisme al nostre món.

Efectivament, en la manifestació de l’Orgull Gay hi ha una presència important d’homes mig nus amb cossos apol·linis i de drag queens transgressores i divertides. Ells també formen part del col·lectiu LGTBI i tenen una funció provocadora, no exempta de significat. Durant moltes dècades (massa), les persones homosexuals havíem de romandre silenciades dins dels armaris, érem motiu d’escarni públic i d’acudits de mal gust. Ens ficaven a la presó i ens aplicaven teràpies de reorientació sexual. Que hi ha hagi marietes que facen ostentació de la seua condició és un gest d’alliberament, d’autoafirmació i de visibilitat necessaris. És un gest que fan en nom de tots els que van haver d’estar callats perquè no van tenir cap altra opció. És per això que afirmem que estem orgullosos de la nostra condició i l’expressem lliurement. A la nostra societat, les persones heterosexuals han viscut la seua sexualitat amb naturalitat i normalitat, fet que a una part de la societat se’ns ha negat fins fa ben poc. Això és el que vol dir l’Orgull...

Tots sabem que l’Orgull s’ha convertit en una gran festa carnavalesca en la qual, durant uns dies, tots podem cridar i celebrar qui som realment. Contràriament al que ocorre en Carnestoltes, on són freqüents també homes transvestits davant dels quals ningú no sent cap estranyesa, les caretes cauen per mostrar els autèntics rostres, vessants fonamentals de la personalitat que s’han de normalitzat en la vida diària. Això és el que es vol manifestar a l’Orgull i el que jo vaig haver d’expressar al meu amic Lluís, al qual m’uneix, per damunt de les nostres discrepàncies, un vincle de sincera lleialtat.  

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Fotografia de María José Mier Caminero