FER-SE SENTIR I SABER ESCOLTAR

Fa setmanes que sent parlar d’un autobús que recorre les principals ciutats amb un polèmic eslògan. El portaveu d’aquest col·lectiu ha insistit que la intenció d’aquesta campanya és defensar la llibertat d’expressió i el dret dels pares a decidir sobre l’educació dels seus fills. Davant la retirada del suport institucional amb el qual aquesta organització comptava (PP i Església catòlica), ha suavitzat el missatge que ha llençat a la societat i que es fonamenta en una concepció biologista del sexe, que sembla contradir, fins i tot, la ciència. La principal tesi que l’advocat Ignacio Arsuaga defensa és el seu dret a rebel·lar-se contra la ideologia de gènere, que considera que està sent imposada. Quan m’aprope a un tema de debat mire de reflexionar, en la mesura de les meues possibilitats, sobre el que pensen aquells l’opinió dels quals és diferent a la meua.

Senyor Arsuaga, ningú no li ha negat el dret a què vostè done als seus cinc fills l’educació que considere. Per què se sent amenaçat?  El que ha passat a les darreres dècades és que la societat en la qual vivim és més plural; i els diferents models de família són més visibles. Ningú no va en contra seua ni vol imposar-li res. Es tracta de tolerància i respecte. Vostè té dret a creure en els seus valors ultraconservadors, però altres pensem que la riquesa de la nostra societat és a la seua diversitat. No vull fer-li cap lliçó d’història, ja que seria una arrogància estúpida per part meua, però en aquest país, fins fa poc, als homosexuals se´ls ficava a la presó aplicant-los una llei de ‘vagos y maleantes’, les lesbianes érem tractades com malaltes mentals i confinades en manicomis i molts transsexuals queien en la prostitució. Sobre tots planava l’ombra del suïcidi. No li sembla una conquesta social que puguem defensar la nostra dignitat com a persones i exercir els nostres drets en igualtat de condicions? Que nosaltres siguem ciutadans de dret no menyscaba els seus.

Senyor Arsuaga, ¿ha pensat en el patiment que poden generar lemes com el de la seua autocaravana? La ignorància (la seua i la meua) davant una determinada realitat, l’existència de menors transsexuals, ha de portar-nos a obrar i opinar amb summa prudència i respecte. No crec que haja estat fàcil per ninguna mare, fins ara, rebre la notícia que el seu plançó és LGTB; per la meua, no ho va ser. Sap vostè per què? Perquè, per damunt de tot, els nostres progenitors temen el patiment que l’estigma social ens podia ocasionar. El seu autobús no contribueix a acabar amb aquest sofriment, més aviat el contrari, hi profunditza. 

Per últim, ningú no vol imposar-li la ideologia de gènere, ni a vostè ni als seus fills. No hi ha cap contuberni malvat que pretenga pervertir-los. La realitat social és complexa i polièdrica i, als darrers anys, les lleis d’aquest país han fet que tots els models familiars siguen protegits legalment. Això és tot, senyor Arsuaga. No hi veja fantasmes. 

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Fotografia de María José Mier Caminero