11M

Avui fa 20 anys d’un dia que va marcar tots els que vivíem a Madrid. Va ser un dia que va impressionar el món sencer. Recorde que era dijous, un dijous de les acaballes de l’hivern. Recorde el so de les ambulàncies des del llit perquè no tenia classe a primera hora. Era vint anys més jove i espremia l’hora deixar els llençols calents. Recorde el telèfon sonant, María José aixecant-se de pressa i contestant-li a ma mare que jo era a casa. Recorde la seua veu apurada a l'altra banda de l'aparell. Ella sabia que jo agafava el tren per anar a l’escola, però no que no passava per Atocha. Embajadores era el meu nus de comunicació. Recorde que ens vam llevar ràpidament i vam encendre la televisió. Recorde les primeres notícies que des de la calle Téllez parlaven de cinc morts. Recorde la veu telèfonica del periodista que retransmetia en directe des de casa seua. Recorde les primeres imatges repetides contínuament. Recorde anar a treballar en metro, perquè el servei de Rodalies estava interromput. Recorde el silenci profund de tots els viatgers, mentre sentíem que el servei no es prestava amb normalitat. Recorde les mirades baixes, els rostres d’incredulitat, les respiracions contingudes, les expressions de neguit. Recorde que, en arribar a Aluche, la trucada d’un amic per preguntar-me si estàvem bé em feia saber que anàvem pels quaranta morts. Recorde els missatges d'amics als mòbil que em preguntaven si estàvem bé. Recorde arribar a l’escola i trobar-me uns adolescents en shock, confusos. Recorde un matí de no fer classe, d‘enraonar amb els alumnes i mirar de contenir-los. Recorde la xifra de morts que pujava com un degoteig. Cada hora feia que el comptador macabre assolís una xifra inversemblant. Recorde les ganes de plorar que no se m’han passat. Recorde les primeres notícies internacionals que apuntaven al terrorisme islàmic. Recorde una viatge de tornada a casa que es va fer etern. Recorde una vesprada en què només vam poder caminar cap a l’estació d’Atocha, prop de casa nostra. Recorde l’estació de l’AVE deserta amb un silenci sepulcral amb les plantes tropicals gegants que semblaven plorar. Recorde veure al fons les Rodalies amb un cordó policial i alguns agents dispersos. Recorde la sensació d’irrealitat. Recorde la tristesa i la desraó. Recorde la manifestació que hi va haver divendres al vespre. Recorde els crits preguntant qui havia sigut. Recorde totes les mentides que van venir després i la intensitat d’uns dies que mai no oblidaré. Recorde anar a votar amb ràbia i determinació. Recorde que, després de set anys a Madrid, aquell dia vaig sentir que ja era de Madrid, que Madrid formava part de la meua vida. Vint anys després continue ací i cap dels meus alumnes d’enguany, amb qui he recordat aquell dia, havia nascut al 2004. Tota una vida per ells…

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

VANIA x VANIA

¿Os imagináis ver dos montajes de Tío Vania de forma sucesiva? ¿Concebís contemplar dos versiones de la obra de Chéjov en un mismo montaje? Este es el reto que nos ofrece Pablo Remón con su propuesta Vania x Vania con dos puestas en escena del clásico ruso, que se pueden ver en la misma tarde con apenas media hora de descanso. Nos invita a una borrachera chejoviana, con permiso del doctor Astrov. Sabe que Chéjov, como un buen Rioja, se puede y se debe paladear en sucesivos sorbos y copas. Esa es la riqueza de los textos clásicos y universales y el del ruso procede de una añada excelente. 

 

Pablo Remón nos confiesa que cada vez que ve un espectáculo suyo, tiene ganas de volver a montarlo porque se le ocurren variaciones que podría introducir. Declara su envidia hacia los pintores o los músicos que pueden ejecutar diferentes versiones de sus obras. Este es el germen del experimento teatral que Remón presenta en las Naves del Español de Madrid.

 

El primer montaje busca lo esencial y genuino del texto, aunque Remón haya introducido algunas modificaciones que indagan en la vis cómica. Se trata de una propuesta minimalista de una sobriedad extrema. Apenas hay seis sillas sobre el escenario con un fondo negro. Todos los actores se encuentran sobre el escenario durante las casi dos horas de representación, es decir, no hay entradas ni salidas de personajes. No hay vestuario de época y el juego de luces es sobrio y simple. El vestuario y los nombres de los personajes son intemporales, no remiten a ninguna época. Tampoco hay ningún objeto que apoye su interpretación ni un lenguaje corporal acentuado que complemente lo que va ocurriendo sobre las tablas. Los personajes están la mayor parte del tiempo sentados (en alguna escena, de pie). Y, sin embargo, tengo que confesar que se trata de una de las interpretaciones más bellas y auténticas de este clásico ruso que he tenido la dicha de disfrutar. Es un auténtico ejercicio actoral de voz y gestualidad facial, una lección magistral del oficio de la actuación (el planteamiento bien podría asemejarse a un ensayo previo al estreno) que, sin embargo, consigue que las palabras del ruso y su mensaje calen en la sensibilidad del espectador como la lluvia que nos empapó de camino al Matadero. La desnudez del montaje nos permite tocar, rozar, tentar, palpar la piel de estos personajes abatidos por la rutina y el desencanto que nos hablan de nosotros mismos.

 

Es cierto que Remón cuenta con un reparto único para hacerlo. Encontramos el mismo elenco de intérpretes en ambos montajes: un Javier Cámara que explota sus registros interpretativos con maestría, más allá de su vertiente cómica –ya fue dirigido por Remón en Los farsantes (2022)–, Juan Codina es el pedante escritor Alexander, Israel Elejalde con su dominio del espacio escénico encarna al médico Astrov, una contenida y brillante Marta Nieto es Elena, Marina Salas sorprende con su interpretación de Sonia y, por último, Manuela Paso nos asombra con la dimensión que otorga a Marina, la vieja criada de la casa.

 

En el segundo montaje, Pablo Remón se lanza a la arena de la experimentación y juega con el espectador. Aquí nos presenta dos Vanias en uno, porque abre el espacio y nos muestra dos escenografías contiguas: una dacha rusa del siglo XIX a la izquierda; y un patio trasero manchego, con estanque y mesa y sillas de bar, que sitúa en un Toledo actual, a la derecha. En este juego teatral, el director pretende explotar la polisemia escénica llevando a los personajes de la Rusia decimonónica al presente ibérico y mesetario en una misma escena y diálogo, más cercano a las películas de Berlanga que al cine de Buñuel. En consecuencia, hay momentos en que la propuesta cae en la sátira, rozando el esperpento, de nuestra realidad patria más cañí, una verdad, la nuestra, un tanto esquizofrénica como el resultado escénico. Es esta una propuesta que gustará más probablemente al público más joven y menos purista.

 

Cada montaje se puede ver por separado y es autónomo. No obstante, lo interesante y apasionante de esta iniciativa es poder ver la riqueza que ofrece la lectura sagaz que realiza en las dos, como si de una matrioska se tratara; contemplar el juego de espejos cóncavos del callejón del Gato al que Remón lleva el texto chejoviano. Remón nos hace reflexionar sobre los códigos teatrales de la actuación, de la puesta en escena y de la dirección de actores; nos acerca un clásico renovado en un espacio escénico donde se toma la libertad dramática de releer el texto canónico con una creatividad muy fructífera que nos devuelve un Chéjov multiplicado. Es especialmente emocionante y transformador escuchar reverberar en nuestro interior las voces de estos seres perdidos en el campo ruso o manchego, que no saben qué hacer con el tiempo y con sus vidas, que se preguntan qué otras vidas podrían haber vivido. Porque, ¿cuántos Vania hay en Vania?

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

 

MORIU-VOS

“Durant la pandèmia (2020 i 2021) van morir a les residències espanyoles 101.498 persones en un context d’aïllament i sense poder acomiadar-se de les seues famílies o amb un accés molt restringit”.  És el que s’hi troba una quan visita el servei de dones del Teatro de la Abadía abans d’assistir a la representació de Moriu-vos d’Anna Maria Ricart Codina, dirigida per Joan Arquè. Fou aquesta dada sagnant el principal desencadenant pel qual aquesta dramaturga va posar la mirada i el pensament en la vellesa i el tracte que ens donem els uns als altres quan hi arribem. Si és que ja... ni pixar pot una tranquil·la. 

“Cada any a Espanya guanyem tres mesos d’esperança de vida. Això significa que la pensió calculada ha de perllongar-se per més temps”. Perquè tots volem arribar a vells. Bé, la majoria... Hi ha algun jove carallot que diu que no vol fer-se molt gran (els he vist canviar d’opinió de seguida que passen dels trenta). Vinga, anem per feina que sembles la teua àvia... Cultura i Conflicte, després de presentar Encara hi ha algú al bosc, reflexiona sobre la deshumanització de la nostra societat i la revolució de cures que tenim pendent. Per això, ens presenta un espectacle on es combina la sensible coreografia de Sol Picó i l’escenografia de Judit Colomer amb altres mitjans audiovisuals. Tot perquè no se t’oblide que els vells tenen cos, que són també cos i poden ballar i saltar i cantar amb aquells trossos de carn decadents. I si cal ve la mateixa Mare de Déu, muntada a un hoverboard (em sent moderna i divina de la mort utilitzant aquesta paraulota), per dir-nos que la nostra societat està la vora del col·lapse. Per què? Por alficossos.  

“Més de 2 milions de persones majors de 65 anys viuen soles a Espanya, un 72.3% hi són dones. Prop d’un milió tenen més de 80 anys”. I si no, et compres una foca mecànica com l’Imma (Imma Colomer) o prems o pitges el botó de la teleassistència... La Montse (Montse Colomé) ja no pot ballar però sembla que no li importa (això és el que tu et creus), mentre l’Oriol (Oriol Genís) repeteix “jo no hauria de ser aquí” en arribar a la residència perquè no pot consagrar el seu temps a la tasca de tot jubilat espanyol per antonomàsia: contemplar obres. L’Arthur (Arthur Rosenfeld) es lamenta perquè el que van ser sembla que no és el que queda, mentre ens engresca a anar al teatre i a viure la vida amb alegria, conscient que el temps ens atraparà. Tots van ser adults amb plenes facultats, amb fills o sense amb feina, ocupacions, amb cossos productius i reproductius... mentre ara veuen com esdevenen invisibles per a la resta i les forces ja no els acompanyen.

“El 2050 el 31.4% de la població espanyola tindrà més de 65 anys i el 11.6% superarà els 80 anys”. I pense que per allà hi aniré jo, si és que encara puc trepitjar per aquestes contrades. Una s’imagina ama del seu temps, llegint, visitant exposicions, passejant plàcidament, viatjant en temporada baixa, assistint a obra de teatre i anant al cinema... Per fer el civet, cal la llebre jubilada... Ai, perdoneu! Acabe ja... he d’anar al bany (a veure si em pose les piles ja amb aquests exercicis per enfortir el sòl pelvià).

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu